diumenge, 17 de gener de 2016

"Abans que el teu record torni cendra".


No sé si puc dir-vos tot el que ha significat escriure aquesta novel·la. Ahir deia a un amic que és la història del meu insomni: Vaig passar son per poder-la escriure, després no podia dormir buscant editorial, i ara no puc dormir, esperant a veure-la, finalment, a les llibreries.
He après molt. Quan vaig començar a escriure-la, em pensava que, com que tenia la idea molt clara al cap, seria més o menys fàcil. Simplement posaria en paraules el que tenia al cap. Però per donar forma al que tenia lligat, vaig haver de fer una intensa feina de documentació, necessitava saber com era aquell món que jo mai havia conegut.
De mentre, alguns personatges se'm feien grans, i es negaven a anar per on volia portar-los. Perquè sí, perquè algunes històries tenen vida pròpia, i potser escrivint aquesta només he estat una missatgera. 
Va ser curiós com, després, vaig veure que si deixava fluir als personatges, ells s'anaven lligant i trobant. La història final és molt més rica que la que vaig començar a embastar fa cinc anys, però per arribar aquí he hagut de "desaparèixer", no sé si m'explico. Deixar que els personatges vibressin, respectar la història tal i com anava palpitant. 
Durant aquest temps m'he sentit una mica com aquells cercadors d'or: revisava les anècdotes que em van explicar els padrins, i les trenava, fent connectar gent que en realitat no es van conèixer. Remenava els llibres d'història. També estava pendent de les vivències que m'explicaven els amics i qualsevol persona disposada a parlar. Buscava, en la vida quotidiana, al mercat, a l'escola, a les places, cares, gestos, expressions dels personatges de la novel·la.
No sé si la meva padrina Antònia, mare de la meva mare, i el meu padrí Pere, pare del meu pare, que són els que més històries em van explicar, estarien contents de mi. He capgirat gran part de la seva mitologia. 
Deixeu-me dir-vos una anècdota de la família:
La germana del meu padrí Pere, que es deia Antònia, va morir amb quatre anys, d'una meningitis fulminant. Encara no havia combregat, i no tenien cap fotografia seva.
El meu padrí me n'havia parlat molt poc, d'ella. No li agradava parlar de les seves penes. Però un dia em va dir quelcom semblant a que quan ell morís ja ningú se'n recordaria de la nina morta. Ho va dir molt de passada, i jo vaig pensar que no, que encara quedava jo, per recordar-la.
L'Antònia surt, a la novel·la, i no li he canviat el nom, ni l'edat, ni la malaltia.
Vull pensar que és el darrer regal que li faig al meu padrí, salvar de l'oblit la seva germana. Us regalo la petita Antònia, morta amb quatre anyets, i la història del que va fer la seva mare per a conservar el seu record (que és ben real). Així, per cada persona que la llegeixi i s'emocioni, l'Antònia reviurà.

Demà dia 18 de gener, doncs, "Abans que el teu record torni cendra" a les llibreries. Editorial Ara, col·lecció Amsterdam.

2 comentaris:

Laia ha dit...

Ja t'ho he dit per whatsapp, però t'ho torno a dir! M'agrada molt el llibre, Maria! I ara et puc dir que els estic agafant afecte als personatges, sobretot, a l'Antonieta i a la seva mare. Tindràs un gran èxit! :)

joana ha dit...

M'ha encantat el llibre. L'he llegit d'una tirada en dos dies. Els personatges semblen reals i la narració presenta un estil poètic de fons que envolta la història com dins un nuvol.