divendres, 22 de gener de 2016

Les cicatrius

El tio Tomeu era el germà de la meva àvia. Jo sempre el vaig conèixer vell, però es veu que quan era jove era el que la meva àvia en deia "molt curro", amb uns cabells ben arrissats i espessos, els ulls foscos, força alt, els llavis molt molsuts i la veu profunda. Havia tingut una vida molt interessant, fins i tot havia estat torero de jove, cosa que se'm fa ben estranya: costa de creure que el tio Tomeu pogués fer mal a un animal, perquè per a mi era la bonhomia en persona, i a més, a casa seva sempre hi havia gossos, gats i ocells, en una feliç anarquia.
Jo, doncs, el recordo sempre a l'estiu, la terrassa de la seva casa, a Cala Santanyí. Hi anàvem força sovint, a mi m'encantava, perquè podia jugar amb la Cati, la meva cosina estimada, i perquè estant al costat del tio Tomeu semblava que la vida llisqués amb més alegria.
Eren temps feliços. Tardes d'estiu que mai oblidaré.
El tio Tomeu, doncs, estava assegut sempre, amb aquella veu ja tan rovellada però encara potent, fumant moltíssim, rient tan fort que la cadira es movia, amb la camisa oberta, mostrant una enorme cicatriu que tenia a la panxa, que li anava des de l'esternó fins ben avall. 
Quan jo era petita em va dir que la cicatriu era d'una cornada. Me la va explicar amb tot luxe de detalls: com el toro l'havia agafat enlaire, i ell havia sentit el pitó clavant-se a la carn, amunt, com va voleiar i va acabar a terra, amb la panxa rajant sang, i com mentre els altres toreros entretenien l'animal, que treia escuma blanca per la boca, uns camillers esporugits l'havien portat ràpidament a l'infermeria, on un metge amb mans tremoloses li va cosir la terrible ferida sense temps ni a anestesiar-lo. 
I jo l'escoltava espantada, i gairebé em feia mal a mi la seva carn esqueixant-se, l'agulla del metge, mirant amb cara de preocupat mentre el meu tio plorava i resava, i algunes vegades en aquell relat l'agulla estava una mica rovellada i encara feia més mal, perquè després li van posar la vacuna del tètanus al cul, i em deia però aquesta no te l'ensenyo, i jo aquella nit no dormia pensant en el pobre tio Tomeu.
Molts, molts anys més tard, vaig saber que aquella terrible cicatriu que tantes vegades m'havia tret la son era d'una operació de vesícula biliar.
Hi vaig pensar l'altre dia, xatejant amb en Joan, un amic que, ara que ho penso, em recorda força al tio Tomeu, si més no, fa cara de ser com ell, d'aquells homes que sacsegen el món quan riuen.
Resulta que al Joan l'acaben d'operar d'apendicitis.
M'ho explicava, i jo li deia inventa't alguna història. Perquè sí.
El dia que un infant, d'aquí a molts anys (o una dona, demà mateix) et pregunti què és aquesta cicatriu, has de tenir preparada una història molt sucosa.
I és que cap cicatriu hauria de ser per coses prosaiques com vesícules biliars, apèndixs, o operacions programades amb mesos. 
Si alguna cosa deixa rastre en el nostre cos, que sigui per una bona causa. Per una heroïcitat, per un accident que ens ha canviat totalment la vida, per una lluita amb un monstre, o per una festassa.
Estic molt agraïda a la història de la cornada del tio Tomeu, i definitivament, la prefereixo a la realitat, que tanmateix acaba arribant i és molt menys intensa. Em sembla genial haver tingut durant la meva infantesa gent que m'explicava històries. 
Jo vull fer igual. No tinc cicatrius enormes a la panxa, però li vaig dir al meu fillol que els mitjons que li duia d'Irlanda eren màgics, i servien per córrer molt, i sembla ser que funcionen. 
Ja està bé de vides normals. Omplim la nostra vida amb poesia, amb lluita, i amb penalitats que aconseguim superar. Que les nostres cicatrius siguin filles d'un vida intensa.
O sigui que ara us proposo que us mireu el cos. Que us atureu a cada cicatriu. Que recordeu com us la vau fer. Tant de bo sigui de pujar als ametllers, o de una caiguda durant un viatge molt interessant. Estimeu les vostres cicatrius, doneu gràcies al dolor que us va fer créixer... 
I si trobeu que la història no us convenç, imagineu-vos una altra història. Doneu-li a les vostres cicatrius l'honor d'haver-ne après, d'haver-vos fet més grans, o més savis, o més bona gent.

3 comentaris:

Laia ha dit...

Ostres, Maria!!! M'acabes de donar una bona idea!!! Saps per on vaig? ;) Gràcies!!!!!!!
Petonets,
Laieta.

pons007 ha dit...

Jo tinc una cicatriu a la barbeta que em vaig fer quan de petit vaig caure en un terra de ciment i no se’m va ocorre la meravellosa idea d’aturar la caiguda amb les mans...

Barcelona m'enamora ha dit...

Hola Maria, llegir la teva entrada sobre les cicatrius m'ha fet recordar en aquest poema que vaig escriure fe un temps que és diu medalles. Estic molt d'acord a l'enfoc que li dones.

Cada marca que té el meu cos
parla més de mi que el pugui fer jo mateixa,
cada experiència que queda gravada a la pell,
resta encara més marcada al cor.
Aquestes empremtes de vida viscuda,
gairebé sempre antiestètiques,
són el diari de la nostra vida;
que s'escriu tan sols vivint.
Cossos marcats,
cors segellats,
empremtes per tot arreu
de tot el que ha passat
per nosaltres en vida.
Aquella cicatriu, estria, clot, taca, cremada...
són les nostres petites medalles
del que hem sobreviscut, superat i guanyat.