dilluns, 29 de febrer de 2016

Les fotos a la lluna

A tots ens ha passat: fa una nit màgica. Veiem una lluna esplèndida, sobre un mar en calma, amb uns núvols que donen una mica d'ombra. La imatge és magnètica. 
Fem una foto... i queda una autèntica bírria. 
I sí, ja ho sabem, que les fotos a la lluna queden malament. Però sempre ho tornem a intentar. Perquè el moment és tan màgic, que penses que, d'alguna manera, aconseguirem captar una mica de l'embruix de la nit. Has vist altres fotos de llunes enormes sobre el mar, i penses per què a mi no em surten així? I ho tornes a intentar, respires fondo, fas servir el zoom, un filtre nocturn, el que sigui...
Ho intentes...
Però no. La foto sempre queda empobrida.
Però hi torna a haver una altra nit màgica, i sembla que la lluna et cridi, i sempre ho tornes a intentar.

A vegades, els partits de handbol del meu fill són molt emocionants: van frec a frec amb l'altre equip, i és un patir constant.
Altres vegades, però, un dels dos equips és clarament superior. I a mi em fascina veure com els nois de l'equip pitjor continuen lluitant. M'encanta veure com no es rendeixen, i ataquen, i algun cop esgarrapen un gol i té gust d'autèntica victòria.
Juguen a mort. Encara que sàpiguen que perdran. 

Una cosa semblant em passava quan estudiava piano. Hi va haver un moment en el que vaig saber que mai aconseguiria ser la pianista que volia ser. Que per més que el cap ho tingués molt clar, em mancava alguna cosa, aquell polsim que fa la diferència entre una persona que toca el piano i un pianista de debò. I sí, vaig continuar estudiant uns quants anys més, vaig acabar la carrera, lluitant com qui més. Però conscient de que no seria mai qui desitjava ser.
I penso que va estar bé, lluitar d'aquella manera. No defallir, malgrat sabia que no ho aconseguiria. Com el meu fill Mateu. O com la Txelo estimada, que va morir plena de vida i lluitant amb ràbia en una batalla que sabia perduda de feia molt temps.


Què és el que fa que ho intentem, una i altra vegada? No ho sé pas. Potser aquesta insistència és el que ens fa forts. En les lluites perdudes ens enfortim i ens preparem per a lluites que sí que guanyem.
El problema, direu, és discernir, saber quan val la pena continuar lluitant o quan hem d'acceptar que no ho aconseguirem. És cert. Però sovint la lluita és el darrer que ens queda. 
Jo he après molt, perdent batalles (que n'he perdudes un munt) i he après molt de la Txelo, i del meu fill Mateu, que lluita pel gol encara que perdin de molt. Són un exemple per a mi. 
Voldria amb la meva vida ser capaç de fer el mateix. De treballar intensament, de gaudir el camí, de no rendir-me. 
Voldria ser capaç d'estimar les meves lluites, fins i tot les que he perdut ja abans de començar, potser aquestes són les que més hauria d'estimar: m'han fet millor.
I per això, continuaré, entre altres coses, fent fotos a la lluna.
Qui sap, potser algun dia ho aconseguiré.

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Lluitar es massa cansat, millor rendir-se que no costa cap esforç, a més, segur que la victòria està sobrevalorada.

Lita ha dit...

Jo crec q la vida és lluita, o el més semblant. Llegir-te em reconforta avui, en un matí d desànim. Un petó i gràcies Maria.

xavier pujol ha dit...

Sempre hi ha algun motiu per lluitar.
Col·lectivament o individual.
El so d'una tecla de piano és agradable. La de totes les octaves si són tocades harmònicament, millora.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Pons007... uffff. Com diem a Mallorca. "la feina és mala de fer... perquè cansa!".
Lita, espero que el teu desànim sigui ara un record.
Xavier, Totalment d'acord.