dilluns, 14 de març de 2016

El llibre vell

L'any 1980, una senyora que es deia Manolita va comprar el llibre de poesia "Estimada Marta", de Miquel Martí i Pol.
És la primera edició d'aquest llibre, (de novembre del 78) i en el pròleg, Martí i Pol parla de la seva malaltia, "l'any passat en va fer set que el doctor Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg, va diagnosticar-me una esclerosi múltiple, la malaltia que a hores d'ara m'impedeix gairebé totalment de caminar i que, a més d'altres amenitats menors,(...) m'ha gairebé paralitzat la musculatura del coll i de la boca, amb la consegüent dificultat per engolir aliments –principalment líquids– i sobretot per enraonar"
També anomena el  "procés de canvi sòcio-polític que vivim i que jo em guardaria pla bé de dir en què pararà"
No em digueu que no fa feredat, a hores d'ara, llegir aquest testimoniatge. A mi m'ha estremit. 
Però tornem a la senyora Manolita: sé el seu nom, i l'any en què va comprar-lo, perquè estan escrits a la primera pàgina del llibre que he comprat aquesta setmana, a una llibreria de vell.
També sé que amb prou feines el va obrir: com en molts llibres de poesia, les pàgines estan encara unides i s'han de separar. I estan totes per separar. Ho faré aquests dies, mentre vagi llegint-lo. 
No sé per què el va comprar, potser va ser un regal de Sant Jordi, o potser el volia regalar a algú que mai més va tornar a aparèixer i finalment se'l va quedar ella, potser va ser un regal i ja el tenia i potser per això no el va obrir, podria ser també que el posés en una pila i no hi pensés més. Potser va comprar el llibre per postureo, ja ho té, això, Miquel Martí i Pol
No ho sabrem mai. Com dubto si ella sabrà mai tot el que es va perdre, de no submergir-se en la poesia que tenia tant a mà.
Com que m'agrada fer-me pel·lícules  penso en la senyora Manolita. Em pregunto si, a hores d'ara està en una residència, deixant lliscar els dies dormitant davant d'una tele sempre encesa, i sense recordar el nom dels seus fills, o la passió que la va consumir quan era una dona de quaranta anys i que la va fer comprar poesia compulsivament, sense donar-li temps a devorar tot el que tenia.
Potser va morir al cap d'una setmana d'haver comprat el llibre, els nebots van vendre tota la seva biblioteca, i el llibre ha estat trenta-sis anys esperant a que jo entrés com per casualitat, buscant un altre llibre descatalogat,  a aquella llibreria. 
Qui sap.
A vegades, a les llibreries de vell, no compro els llibres, sinó que els adopto. Hi trobo autèntiques joies, dedicatòries ardents, algun cop una foto d'un desconegut que em saluda des del passat, o d'una paella familiar de diumenges.
Miro el llibre. Penso en la senyora Manolita. 
Em pregunto també on aniran a parar els meus llibres.