dimarts, 12 d’abril de 2016

El coral 62

Pensaré en tu cada vegada que la canti, li vaig dir a la Txelo. Ja fa quatre mesos i mig que va morir, i la ferida és encara ben oberta. I quan vaig saber que cantaria la Passió segons Sant Mateu, vaig dir-li te la dedicaré, cadascuna de les funcions serà per a tu. Perquè amb ella vam parlar molt, de la transcendència  d'anar més enllà. De l'esperit, de l'esperança, de Déu, de la resurrecció, de la mort i de la vida, i de tot això que la música de Bach fa ressonar tant al meu interior. 
A cada funció que hem fet, (com a membre del Cor Ciutat de Mataró, a la gira que la Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, ha dut a terme per diverses ciutats catalanes) l'he tingut al meu costat. Cada moment m'he sentit acompanyada per ella, gairebé li sentia la veu.
Per a mi, cantar això ha estat una experiència d'amor immens. D'agraïment a la benaurada coincidència d'estar viva, i d'haver-la conegut, una cel·lebració de l'amor, amb la música sublim de Bach. 
I absolutament a cada funció, quan arribàvem al coral 62, em saltaven les llàgrimes. I és que la versió que cantàvem, els corals estaven traduïts. I sabeu què diu, aquí?



Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu!
Quan senti defallença el meu cor indolent, 
que em guardi de sofrença el vostre sofriment!

Només per això ja es mereixia una entrada al blog, aquest coral. Però és que hi ha més, deixeu-me que us ho expliqui.

El Jordi és un dels meus amics més estimats. No ens veiem mai, vivim massa lluny, però ens tenim un gran afecte,  fruit de molts anys de compartir moltíssimes pasqües i concerts. 
El Jordi em va dir que vindria al concert de Terrassa... Però al final va decidir no venir. Vull estar amb la meva mare, va dir-me.
Estava molt tocat. La seva mare havia arribat al punt que tots els fills temem: un bebè de vuitanta anys, que pateix i fa patir, una  vella fràgil i desorientada, que un temps havia estat el centre de la vida familiar i ara costa de reconèixer.
Pregaré per tu, i per ella, li vaig dir. I ens vam enviar una abraçada per what'sup, i fa ràbia això de no poder-la fer físicament, però almenys tenim el consol de les noves tecnologies.

Quina llàstima, perdre'm la passió, va dir ell, i li vaig dir sí, és una llàstima, perquè està molt bé.


Amb tot això al cor, pensant en la Txelo, en el Jordi i la seva mare, vaig arribar al coral 62.

Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu
Quan senti defallença el meu cor indolent,
que em guardi de sofrença el vostre sofriment

I alguna cosa en mi em va cridar. A més de la Txelo, vaig encomanar la mare del Jordi, a la qual no he conegut personalment. I vaig dir-li que descansés. El meu cor va anar amb ella, i li vaig dir deixa't anar, confia, no tinguis por. 
Descansa.

I quan vam acabar de cantar aquest coral, vaig sentir una calor, un pessigolleig, alguna cosa com una bombolla vibrant en el meu ventre que dins mi es movia, i anava més enllà. Aquesta escalfor va irradiar-me, columna amunt, i va sortir de la meva coroneta, anant a esclatar més amunt del meu cap.
Va ser un èxtasi, un moment de plaer i felicitat immenses, malgrat les llàgrimes que altra vegada em saltaven. Vaig sentir quelcom màgic, com si tota jo fos llum i calor. El meu cos estava trasbalsat, però a l'hora em sentia molt relaxada. El cor m'anava a mil, i estava serena.

En aquell moment vaig saber que havia passat quelcom molt important. I vaig mirar el rellotge, perquè volia guardar aquell moment en el meu cor, sentia que havia tastat l'eternitat.

El dia següent, el Jordi em va dir que la seva mare havia mort. No va caler que em digués l'hora. Li vaig dir jo. 
Sabeu quan va morir? Just en el moment en el que li dedicava el coral 62 i l'encomanava. Just en el moment que pregava per ella. Just en el moment que aquella onada d'escalfor em recorria i esclatava.

A vegades em faig por i tot.
He dubtat molt d'explicar-ho. És quelcom molt íntim, i potser us semblo una iluminada, una pirada o una flower-power. Si  he decidit parlar-ne és perquè sento que pot donar una llum d'esperança. 
Som més que vísceres bombejant sang, som més que impulsos, ossos i instints. Hi ha quelcom que ens transcendeix. De la mateixa manera que la Txelo encara viu en mi, i en els que la vam estimar, aquella nit vaig connectar amb aquella dona en el seu viatge cap al més enllà.

5 comentaris:

Montse ha dit...

Hola Maria, no és res extrany això que expliques, car jo des de fa un temps he coincidit amb algunes dones que poden comunicar-se amb el seu guia espiritual, parlar amb els arcàngels i ajudar als morts a marxar en pau. I no són creients...ni boges...són dones molt terrenals que des de petites sabien que eren diferents i can voler no ser-ho a base de no fer cas a tot allò que podien veure i sentir...però al final es van haver de rendir als fets. Una d'elles em va dir: cada vegada hi haurà més gent q sentirà aquestes coses, cada vegada serem més.
Jo un dia vaig sentir q la meva àvia estava a la mateixa estança que jo, va ser preciós. Una abraçada!

Montse ha dit...

Hola Maria, no és res extrany això que expliques, car jo des de fa un temps he coincidit amb algunes dones que poden comunicar-se amb el seu guia espiritual, parlar amb els arcàngels i ajudar als morts a marxar en pau. I no són creients...ni boges...són dones molt terrenals que des de petites sabien que eren diferents i can voler no ser-ho a base de no fer cas a tot allò que podien veure i sentir...però al final es van haver de rendir als fets. Una d'elles em va dir: cada vegada hi haurà més gent q sentirà aquestes coses, cada vegada serem més.
Jo un dia vaig sentir q la meva àvia estava a la mateixa estança que jo, va ser preciós. Una abraçada!

xavier pujol ha dit...

No ets una il·luminada. A mi em va passar una sensació semblant quan va morir una cunyada meva, encara molt jove. Casualitat?
http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/2011/12/una-volva-de-neu-montserrat.html

Jordi V. ha dit...

Moltes gràcies per compartir-ho, Maria.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Montse i Xavier: Molta gent s'ha posat en contacte amb mi per explicar anònimament això que vosaltres heu fet públicament: que també han tingut vivències com aquesta.
Jordi, què et puc dir? Una abraçada.