dimecres, 4 de maig de 2016

L'art de Miquel Barceló


M'agrada la pintura, m'agrada molt tot el que sigui art plàstic, el disseny. Sempre m'ha fascinat la gràcia que tenen alguns per suggerir imatges que jo, per més que m'hi esforço, no aconsegueixo de cap manera reproduir perquè, aquí entre nosaltres, servidora és incapaç de dibuixar una O amb un canuto.
I així, envejo d'una manera fonda els que saben dibuixar i pintar i m'ho miro com deu mirar un llangardaix el vol dels ocells: quelcom bell, eteri, inabastable, quelcom massa preciós i elegant perquè els meus intents maldestres ho profanin. 
Però amb l'obra de Miquel Barceló, (de qui ja us he parlat aquí)  em passa quelcom encara més fort, una mica semblant a quan escolto segons quin tipus de música.
Sento que el seu art, enlloc d'arribar-me "externament", seguint el camí de les orelles o ulls cap al meu cervell, es genera en el meu ventre i, des d'allà, surt a fora i fa vibrar els meus sentits de dintre cap enfora, o sigui, quan emergeix de mi. 
Com si el que fa no sigui altre cosa que el ressonar de quelcom que portava a dintre, i que ell desperta en mi.


Per què m'emociona tant l'art que fa Miquel Barceló?
Hi pensava, visitant l'esplèndida exposició "Sol i Sombra", al museu Picasso i a la biblioteca nacional de França, a París.
I si bé quan escrius el que has de fer sempre és "desapareixer" (és horrible llegir quelcom i notar la feina que ha fet l'escriptor) pensava que potser el que m'emociona tant i tant de l'obra de Barceló, és que el veig, que apareix ell, que es veuen les empremtes dels seus dits, la força amb la que ha manipulat el material, gairebé se senten els alens de l'esforç que fa en crear, i li notem els calls a les mans.

Veient les ceràmiques, gairebé sentia l'olor de suor, la pols a les parpelles, les galtes enceses, la frenètica dansa de la creació, aquell estat febril en el que només ets tu i la teva obra, i com, manipulant la terrissa, la torna orgànica, fins arribar a ferir-nos els intestins.
Ningú es pot quedar indiferent davant els cranis, davant les toxanes voluptuoses (sí, Barceló converteix les toxanes en matèria tova, sinuosa, sensual), davant la textura dels quadres. 

És un art en el qual l'artista s'ha embrutat i s'ha involucrat, no s'ho ha mirat des de la barrera, hi ha posat tota la seva força.. 
I potser per això ens commou tant.


Barceló va directe als nostres intestins. Ens connecta amb el nostre pur centre i ens eleva més enllà de nosaltres. 
No sé per què, però potser hi té a veure la implicació total de l'artista en la seva obra. Sentir l'artista alenar.
No us la perdeu: per poc que pugueu, escapeu-vos a París i aneu-la a veure. Val molt, molt la pena.

1 comentari:

xavier pujol ha dit...

Fa pocs anys van fer una exposició de Barceló al Caixa Fòrum de Barcelona. Potser no em va impactar tan com tu expliques, però la seva obra fa pensar, no et deixa indiferent.
Indubtablement és un dels grans artistes contemporanis.