dilluns, 27 de juny de 2016

Damià


Quan en una família neix algú com tu és un trasbals. Els pares volem que els fills siguin sans i feliços, i un fill com tu trenca els esquemes i ens obliga a replantejar-nos moltes veritats que abans eren només una teoria. 
Una persona com tu, dic, trenca els esquemes, i condiciona varies generacions d’una família. Perquè la teva vida, la teva innocència, la teva petitesa, posa a prova la nostra fe i ens col·loca davant una realitat: quan Jesús va dir les benaurances no feia cap metàfora, quan va dir que el seu regne no és d’aquest món, no feia poesia. Deia la veritat. I la veritat cou molt, en casos com el teu. 
Durant tots aquests anys, els que t’hem conegut i estimat ens hem plantejat quin era el sentit de la teva vida, sobretot cap al final, quan costava reconèixer en tu el noi alegre i nerviós que havies estat de jove. 
Quin és el sentit de tot plegat.
Què has vengut a fer tu al món. 
Penso que has estat un gran mestre. I tot i que em molesta que algú pensi que la vida és tan cruel com perquè algú sigui al món només per donar una lliçó als altres, sí que vull dir-te unes quantes coses que hem après de tu.

Primer, que els àngels són incòmodes. El meu àngel, que vas ser tu, em prenia les joguines, era una mica pesadet i molt sovint cridava massa l’atenció. Eres l’àngel de la família, però quan n’Antònia i jo érem petites ens empipaves, i protestaves quan els meus pares sortien de nit. Eres l’àngel incòmode. Tu, Damià, com el petit príncep, no renunciaves mai a cap pregunta… i eres capaç de repetir-la fins a l’extenuació. I no s’hi valien presses ni ara no toca. Allà estaves, amb la teva perseverança, posant a prova la paciència amb les teves “manies tontes”, que deies tu.

I és que un altre ensenyament ha estat que hi ha preguntes que mai sabrem contestar. Com per exemple, per què et va tocar a tu, per què va tocar a la nostra família i no a alguna altra família potser més preparada o amb més recursos, o simplement amb més gent, per poder repartir millor la feina que donaves. Sense cap raó, tu vas formar part de la nostra família, i has estat una pregunta immensa a la nostra vida. Amb tu hem après a acceptar que les coses són com són, i no com voldríem que fossin.
Una altra cosa que ens has ensenyat ha estat a tenir ben clara l’escala de valors: algú com tu ens ha fet mirar les preocupacions diàries de manera molt diferent. Quin és l’objectiu de la vida? Què hi hem vingut a fer?
Tio Damià, ens has omplert la vida de preguntes, però ens has donat la gran resposta. Tu ens has ensenyat que la raó de viure és estimar, i que totes les altres coses són anecdòtiques, afegitons.

Tio Damià, repeteixo, tu ens has ensenyat a estimar. A estimar sense mesura, més enllà de la pena i la ràbia per totes les teves mancances i el que això significava per a nosaltres, hem après a estimar, i t’hem estimat.
Et van estimar els teus pares. I t’ha estimat el teu germà Com-me, i la teva cunyada Menenena. T’hem estimat n’Antònia i jo, nebodes teves… I t’ha estimat un munt de gent que s’ha topat amb tu i s’ha entendrit amb la teva innocència, la teva tossuderia o la llum de la teva mirada.

Durant la revetlla de Sant Joan, mentre a fora la nit esclatava d’alegria i petits amb ulls brillants movien bengales, estàvem els quatre, el pinyol de la teva família, fent-te costat en l’agonia. N’Antònia i jo a una banda, els nostres pares a una altra, del llit d’on fa dies que ja no et movies. Pensàvem molt en els padrins, els teus pares, i en com de contents haurien estat de veure que estàvem tots amb tu. Ens sentíem afortunats de poder ser-hi. Els quatre t’estàvem agafant de la mà o del braç, i estem segurs que vas saber que no estaves sol. Ara t’acomiadem amb una tristor serena, un agraïment profund pel do d’haver-te estimat, i com en tota la teva vida, continuam fent-nos preguntes.

Damià, bon viatge. Vas al regne dels petits, dels nets de cor. Estaves molt preocupat pel cel, deies que d’allà no torna ningú, i quan vas saber que al cel no hi ha crisis et vas posar contentíssim. Et trobaràs amb el papà i la mamà, i potser tornareu a fer aquelles llargues caminades que fèieu.
Fa molts anys em vas fer una pregunta, i curiosament només me la vas fer una vegada, tu que repeties les preguntes mil cops… Que bé que m’hauria anat que aquesta pregunta me l’haguessis fet més vegades: per poder-t’ho repetir, una i altra vegada. 
Ara necessito tornar a contestar-la, necessito tornar a dir-t’ho.

Damià, deixa’m tornar a dir-t’ho: al cielo cabemos todos, i sobretot, el cielo està fet de gent com tu.

2 comentaris:

M. Teresa Costa ha dit...

Quanta tendresa, Maria! Una abraçada!

Laia ha dit...

Hola, Maria, feia dies que ho volia llegir i ara ho he fet, i m'han saltat les llàgrimes, és preciós. Estic seguríssima que el teu tiet està molt i molt bé, i molt content!
Un petó,
Laia