dimecres, 6 de juliol de 2016

Ajudar-te

No em coneixes de res, i per xat em demanes consell. No saps amb qui parlar, i et sembla, pel que has llegit de mi, que jo puc ajudar-te.
Jo sento que no puc donar-te consell. No et conec, no sé la situació, i tampoc en sé tant, de viure, com per gosar donar consells. I l'únic  que puc dir-te és pensa bé les coses i intenta no fer mal, però sobretot, sigues sincer amb tu i amb els altres. Si has de triar entre no fer mal i ser sincer, tria sempre la sinceritat, que si no, a la llarga fas encara més mal. 
Però tot això és molt poc concret, ho sé. 
Vols que t'ajudi, dius. Necessites consell. 
Jo estic atabalada. Estic en un moment que faig mil coses i no et puc contestar. I penso que no sóc jo qui t'ha d'ajudar, que no puc ajudar-te. Que has de trobar a algú proper amb qui parlar, però tanmateix, aquesta persona més propera que jo, tu creuràs que no t'està ajudant. Ningú pot ajudar-te en la manera que tu vols, perquè a la teva edat, creus que ajudar és estalviar-te el dolor. 
I saps, jo, que podria ser la teva mare (ui!) sé que aquest dolor ningú te l'estalviarà.
Que això que passes ara, tal volta per primera vegada, ens ha passat a tots, i sí, males notícies, sempre continua fent molt mal, sempre ho vius com si se n'hagués anat la darrera oportunitat de ser feliç, i sempre sents la mossegada de la solitud.
Així doncs, el meu consell és que ploris. Que acceptis el teu dolor. No el penso relativitzar, no et diré que això es passa, que vindran altres alegries, que et tornaràs a enamorar. No penso suavitzar el teu dolor, perquè l'has de passar, i punt. 
És el preu que es paga. Benvingut al món adult.