dilluns, 10 d’octubre de 2016

La vellesa

Sempre vaig pensar que ella era la més feliç de la casa. Perquè no sabia que havia de morir.  La Polka i jo fa més de vint anys que compartim pis. Qui tingui un gat ho sabrà, els gats no són nostres, ens acompanyen, simplement. 
Quan ella va arribar, jo tot just estava acabant la carrera, vivia sola en un pis llogat diminut, i treballava a una escola de música. Ara la meva vida s'ha capgirat, com un mitjó, i ella és l'únic rastre d'una època en la que, per més que somniés en gran, mai m'hauria imaginat que arribar a estar com estic.

Ara que ja és una anciana, em pregunto si recorda. Quan puja al seu racó del sofà per etapes (primer el seient, després el coixí, i després el respatller) em pregunto si recorda quan era més jove, i d'un bot arribava a dalt, ens mirava orgullosa i s'asseia a presidir  el menjador, o a girar-se per a renyar els ocells del parc i a mirar endormiscada el mar, allà lluny.
Recorda la seva agilitat, la seva elegància innata, la gràcia amb la que s'esmunyia quan ens veia aparèixer amb el transportin, o amb la que apareixia del no-res quan sentia el so de la nevera obrint-se?
Ara remuga quan camina, ja va una mica feixuga. Algun dia intenta pujar sobre una cadira i es queda a mitges. Fa cara desconcertada, i baixa de seguida si li pugem nosaltres, com si fos un deshonor no poder fer les coses per ella mateixa. Malgrat ser anciana, conserva la seva elegància, la mirada blava que enamora, i aquest punt d'orgull felí. 

Sabeu per què em pregunto si recorda aquells temps feliços en que era un animal àgil i res li feia mal?
Perquè no sé què preferiria, jo. Viu en el present? És capaç d'agrair aquesta vida tan llarga sense queixar-se per la inevitable decadència física que comporta? Faria jo igual?
Si ella recorda aquell passat, espero que aquest record la faci feliç, i no impotent pel que ja no és.
Quina llàstima, no sabré mai què pensa.
Tampoc no sé, encara, si jo podré tenir el mateix dilema entre ser feliç amb el record, o oblidar per no sentir-me impotent. Em pregunto si seré prou afortunada (o no!) com per haver d'acceptar la meva decadència física, que és el preu d'arribar a vella. 


2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Sé de què parles. A casa tenim un gat que aviat farà 14 anys. Encara és àgil, però evidentment no és el que era.
Metàfora que ens apliquem.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Xavier pujol... jo fa tants anys que dic que li queda poc, al gat! Hauria hagut de preocupar-me menys, em penso.