diumenge, 23 d’octubre de 2016

L'experiència a la ONCE

Fa una setmana vaig estar a la ONCE, fent un seminari per a professors de música que tenim alumnes invidents. 
Va ser molt interessant. Vaig aprendre molt, i el més important no va ser pas el que anava a aprendre, sinó els "danys colaterals", si em permeteu l'expressió. Vaig sortir molt tocada d'aquella experiència. 



Una de les moltes coses que vam aprendre, va ser a escriure partitures en braille. Va ser un tastet, però prou com per obrir portes per a aprofundir en el tema. 
Però a mi em va passar una cosa curiosa. Deixeu-me que us ho expliqui: no és que sigui una persona excepcionalment intel·ligent, però sí que és cert que estic avesada a entendre les coses més o menys a la primera. 
Bé, doncs allà, suposo que per l'extrem cansament que duc, l'estrès que se'm menja o que em costava "canviar de xip", la cosa està en que em vaig creuar. I NO ENTENIA RES!
Hi va haver un moment en que tothom ho veia clar, i jo no. O sigui, teníem una partitura en braille i l'havíem de passar a partitura per a vidents, i tothom havia acabat, i jo encara anava pel primer compàs. 
No us podeu imaginar l'estrès i la ràbia que em va provocar. Tenia ganes de rebotir el llibre. Com pot ser que em passi això a mi, A MI! Que sóc tan estupenda i divina i vaig tan sobrada de tot?

I en aquell moment, sabeu? Vaig pensar en alguns alumnes, amb nom i cognom. Alumnes que es solen creuar molt a la classe. Me'ls vaig imaginar sentint-se així, no una estoneta, sinó cada hora, cada cada hora, durant un dia, i el dia següent, i l'altre...
Potser és exagerat dir que vaig sentir tendresa per ells. Alguns són realment empipadors, i n'hi ha d'altres als quals també els costa i no bombardegen la classe. Però sí que és cert que tinc alguns alumnes que senten que ja han perdut el tren, alumnes amb molt poca autoestima, que tenen una reacció orgullosa i desafiant que fa que la classe amb ells sigui tot un repte.
De sobte, això que ja sé de teoria, ho vaig entendre en carn pròpia. Perquè vaig sentir aquesta horrible sensació de que tothom ho sap i jo no.

I una altra reflexió que em va venir:
Moltes de les activitats que ens van proposar era per saber com se sent un invident. Per tant, vaig portar durant gran part del matí un antifaç negre que m'impedia veure-hi. Amb aquest antifaç vaig haver de ballar, endevinar l'expressió dels meus companys, i fins i tot fer una passejada per les instal·lacions de la ONCE. 
Bé. No us podeu imaginar la sensació d'inseguretat que vaig tenir durant tota l'estona. Sobretot durant el passeig, va ser horrible, vaig empotrar-me contra el marc d'una porta, imagineu-vos!

I vaig recordar moments en què algun alumne amb algun problema ha fet que la classe anés diferent a com jo ho tenia previst, i quin ha estat el meu sentiment. Perquè a vegades van lents, a vegades els costa, i a vegades em sembla que alguns s'hi donen una mica. A vegades tinc alumnes que criden l'atenció d'una manera que em fa molta ràbia. Però qui sap? Potser aquests alumnes no tenen ningú més que se'ls escolti. O potser se senten tan insegurs com em sentia jo l'altre dia, i necessiten que, amb la meva paraula, els reforci, els digui sé que estàs aquí i estic aquí per a ajudar-te.

Tornant a la lentitud de la persona que no hi veu, quan jo vaig estar tanta estona en les mateixes condicions, aleshores ho vaig entendre. Perquè jo, que sóc una tia bastant decidida i valenta, anava amb peus de plom. Com no hi ha d'anar una persona que sempre ha estat en aquella situació de precarietat en la que anava jo?
I clar, després vaig pensar altres vegades que persones que hi veuen m'han fet ràbia. Recordo la feixuguesa dels meus avis, quan ja eren vells, i jo tanta pressa que tenia, i com m'exasperaven quan ells feien les coses a la seva manera, tan a poc a poc, però insistint sempre en els seus tics de vells. Vaig pensar en una amiga d'infantesa que té una minusvalidesa important.
I des de la meva posició de persona que no té aquestes mancances, aquests handicaps, em vaig descobrir terriblement impacient, injusta i egoista. I em va fer mal, sabeu? Perquè sempre havia pensat que sóc una persona empàtica. Però resulta que encara hi ha molta feina a fer.