dimarts, 1 de novembre de 2016

Els meus morts

La recordo com si fos ara mateix. És curiós com la memòria guarda gestos innocents, paraules dites sense ànims de transcendència, però que, per alguna raó, queden impreses a foc en la consciència i ja mai t'abandonen.
La meva padrina Maria em va donar el nom, un to tràgic, i un munt de moments que encara ara m'acompanyen. Com aquest: La tinc al meu costat, al sofà florejat i un tant passat de moda de casa seva. Porta una bata grisosa i un mocador fet una pilota a la màniga. El gos vell, mig coix i amb la cua torta, dormitant feliç a sobre el meu padrí, que mirava la tele. El tio Damià trescava per la casa. Sa padrina i jo, però, miràvem fotos.
I hi va haver un moment en que ella va fer un lament anguniós. Em va passar una foto on estava ella en un grupet. I em va dir, ai Maria, no saps quants d'aquests ja són morts?
I a mi em va passar de llarg, aquella angoixa. Perquè sabeu, tots aquells ja eren morts, quan jo havia nascut. Cap era un mort meu, tots eren seus. I jo, tot i que la teoria la sabia, no ho vivia en carn pròpia. Els morts de la meva àvia eren seus. Veia el seu dolor, però era incapaç de fer-me'l meu. Perquè en aquell moment jo no en tenia, de morts. 
Ara sí que en tinc. Ja m'estremeixo en mirar algunes fotos.
Avui hem anat a visitar la seva tomba, al cementiri. Estan els tres juntets, com sempre van estar. Ells son els meus morts. En tinc d'altres, i per una mena de solidaritat d'ultratomba, quan els visito a ells també visito els altres, i quan m'emociono pensant en els altres també estic pensant en ells.
Els meus fills m'acompanyaven amb respecte, però per ells, aquests són els meus morts. Als meus padrins no els van conèixer, i el Damià estava ja tan atrotinat que no sé si l'enyoren.
Algun dia seré jo, la seva morta. I potser ells entenen el que estic sentint jo ara pels meus morts. Que m'acompanyen. Que em fan sentir agraïda, feliç, plena de records. Els meus morts, que van omplir la meva vida de moments vibrants. Que em van estimar tant.

Potser us sembla contradictori, però jo, en un dia com avui, em sento més viva que mai. Perquè visc plena de l'amor dels meus morts.

2 comentaris:

M. Teresa Costa ha dit...

François Mauriac, escriptor catòlic francès, deia: "la mort no ens roba els éssers estimats. Al contrari, ens els guarda i els immortalitza per al record. La vida sí que ens els roba moltes vegades i definitivament"

Maria Escalas ha dit...

Ostres, que maco, i que real! Moltíssimes gràcies!