diumenge, 11 de desembre de 2016

No sóc com la Josefina.

Fa poc ha mort al convent de les carmelites de Mataró, la Josefina, amb 99 anys, dels quals n'ha viscut 70 de monja. 
Era una dona intensa i riallera. Vaig anar a la vetlla. Reposava serena en el taüt senzill de fusta clara, amb una expressió de felicitat que a mi em va fer bastanta enveja. 

No sé ben bé per què em va fer enveja. Potser perquè en la seva vida va ser capaç de conformar-se amb les coses petites, de viure planera, meravellant-se de la simplicitat, enamorant-se de tot lo quotidià, sense demanar gaires escarafalls a la vida. 
Voldria que m'expliqués si li va valer la pena. Espero que sí. Però a l'hora voldria que ella hagi viscut així, no pensant en una recompensa, sinó simplement perquè la feia feliç.


Després, sabeu, em poso a pensar en mi. Per què no sóc capaç de conformar-me amb tot el que m'ha estat concedit, que d'altra banda és tant?
Em fa enveja la Josefina, perquè jo, quan porto massa temps a un lloc, ja estic pensant a marxar, perquè a mi em fa ràbia que els dies tinguin només 24 hores i a sobre unes quantes les hagi d'invertir en dormir, perquè em sap greu tenir només una vida i tants llibres encara per llegir.
Potser si fos capaç de ser com ella, seria molt més feliç, no ho sé.
Però el cas és que no ho sóc. I potser és que no ho he de ser, així. Potser aquesta inquietud és el que estic cridada a ser, la meva vocació, i això em fa patir i a vegades m'estressa. Però és el que jo sóc
O sigui que potser que deixi de sentir-me culpable per aquestes ganes immenses de menjar-me el món que tinc, i accepti que sóc així. Que mai en tindré prou. Que cercar és en mi tan connatural com respirar.
I malgrat alguns dies tot se'm faci tan enorme, amb tantes batalles que tinc armades arreu, és que jo sóc així.
I suposo que obeir a la meva tendència natural a complicar-me la vida és la manera més planera que tinc d'agrair a Déu que m'hagi fet com sóc.