dilluns, 7 d’agost de 2017

El joc de les cadiretes

A una punta de la taula, la rialla poderosa del tio Tomeu sacsejava la seva còrpora immensa. Al seu costat, es meu padrí, que per a la ocasió s’havia posat una camisa però la duia oberta per la calor, i el tio Damià, sempre atent a tot el que passava a taula, no se li escapava ni una. I sa padrina, que parlava fent espants i donant-se cops amb el ventall, i la tia Bel, que conservava encara la bellesa salvatge de quan havia estat jove.
A mida que les cadires eren més al centre, les ocupaven els de la generació del mig: els meus pares, la meva padrina jove, el tio Pep, que era alt i prim i parlava francès.
En aquesta zona de la taula bevien cava, que en deien xampany, en copes xates i ja una mica opaques, i una dona (sempre una dona) servia els plats, i sabia a qui li havia de posar molt i a qui poquet. Eren menjars festius, paelles, fideuàs, arròs brut, tumbets, que havien cuinat, altra vegada sempre les dones, en cuines de temperatures infernals, amb el cabell aferrant-se al front suat i els ulls encesos, ventant-se amb ànsia perquè el ventilador no arribava a refrescar, mentre els joves anàvem a banyar i els homes s’asseien a la porxada cercant una mica d’oratge.
A la punta del tot, a vegades amb taules supletòries i estovalles desaparellades, els cosins ens barallàvem per posar-nos exactament la mateixa quantitat de beguda (pinya, gairebé sempre. La coca-cola era com a forastera). Teníem les nostres converses, i el que passava més enllà de la taula, a la zona central, on els adults feien i desfeien, o a l’altra punta, on els padrins presidien, ens importava ben poc, si no era per a manllevar olives quan les de la nostra taula s’acabaven. 

Els ventiladors, tossuts, movien l’aire espès i calent d’estiu, mosques mandroses a dins i cigarres insistents cantant a la pleta embotaven l’ambient, i al lloc on dinàvem hi havia ombra, però a fora el sol cegava tant que feia mal als ulls. Nosaltres balancejàvem els peus a les cadires perquè no ens arribaven a terra, i perdíem les xancletes per sota la taula, i menjàvem el gelat amb l’ensaïmada ràpid, per poder anar a jugar, i sa padrina es queixava de què ens poséssim al sol amb aquesta calor vos acubareu, però nosaltres no sentíem la calor, i esperàvem impacients el moment de tornar a agafar les bicis i fer voltes sentint-nos lliures i veloços, i no enteníem quin gust hi trobaven els majors a asseure a taula i xerrar, xerrar, xerrar, i negociàvem amb mares inflexibles les dues hores de digestió per poder anar a banyar una altra vegada.

Quan jo era petita em pensava que els records eren en blanc i negre, per ventura perquè dels temps dels records dels meus padrins només quedaven imatges sense color. Ara sé que els records són amb colors vius (el rosa-xiclet de la bombolleta de surar a l’aigua, el verd fosc de la manguera, el vermell sucós de la síndria, tota tacada de pinyols ben negres, el blanc inclement de la sorra), amb olor (de protecció solar, de rebost, de saladina i pinassa calenta) i amb sons (la rialla escandalosa dels vells, el zum-zum del ventilador, els cussos nerviosos que s’atabalaven amb nosaltres).


L’altre dia vam tornar a dinar junts. A poc a poc, els vells han anat deixant cadires buides. Em vaig fixar que jo ja estic ocupant un lloc central, a la taula. Que els meus pares i la meva padrina jove ja estan a la punta. Just abans de servir el primer plat, (el vaig servir jo, com abans el servia la meva mare) em vaig girar a la meva esquerra: els meus fills i els seus cosins, que no van conèixer aquells que estaven a l’altra punta quan jo era al seu lloc, balancejaven els peus a les cadires, negociaven servir-se la mateixa quantitat de beguda i esperaven amb ànsia el moment d’aixecar-se de taula.

diumenge, 23 de juliol de 2017

La partida d'escacs


En una partida d'escacs hi ha més moviments possibles que àtoms a l'univers. 
Cada moviment descarta un munt d'altres moviments, que haurien donat peu a partides que haurien pogut ser però no seran, perquè hem fet, en algun moment, una tria que ens allunya. I quan més avança la partida, ens fem més enfora d'aquelles jugades del principi que ens haurien dut per camins totalment diferents. 

A la vida passa igual, estimats amics. 
Anem fent tries, conscientment o inconscient, i potser amb petits gestos insignificants, la nostra vida va fent un tomb, descartant possibles vides que no seran, perquè no les vam triar quan era el moment. Pot ser molt frustrant, si es cau en la temptació de somniar en "què hauria pogut passar si", sense tenir clar que som incapaços de copsar tots els matisos de les vides que no vam triar, i que els paradisos perduts són paradisos perquè són inabastables.

Quina mala passada, això d'haver de triar només una vida, això de tenir dies de només 24 hores, i tenir tantes possibilitats i només una oportunitat, i no poder fer-nos enrere.

Alguna vegada m'he preguntat si el que ha de ser, serà, independentment de la meva tria. No ho sé. Potser les possibilitats es perden, com els arbres que passen veloços per la finestra quan conduïm. O potser les vides que hem de viure ens esperen, pacients i tossudes, a que entenguem quin és el nostre camí. També podria ser que quan arribem a entendre el nostre camí, la nostra vida possible s'ha marcit esperant que hi arribéssim.
Com diu aquella bella cançó d'Emboscados d'Amancio Prada, "ningún camino era de vuelta"
Qui ho sap. 
En tot cas, cal que siguem immensament feliços. Que ens hi esforcem amb ànsia. 
Per respecte al que no va ser.
Perquè la vida que estem vivint és el preu que paguem per la renúncia a altres possibles vides.

dilluns, 26 de juny de 2017

In memoriam.

Avui, en l'aniversari de la mort del Bartolo, us deixo una preciosa ària del Rèquiem Alemany de Brahms.
Hi ha penes que no caduquen mai. I sempre més tal dia com avui tindré un record tendre pel Bartolo. Com el primer amor, o el primer gat, la primera mort és quelcom que no s'oblida mai. El Bartolo no fou la primera mort propera, però sí la primera mort d'algú tan jove, el primer tast de l'absurda aleatorietat de la mort.
Vint-i-sis anys, ja, sense el Bartolo

diumenge, 18 de juny de 2017

La Yolanda, el Ramon, i tants d'altres

Amb la Yolanda, tota la vida ens hem barallat. Ja quan ens vam conèixer, a l'escola. No peguem ni amb cola, no hem anat mai a sopar, ni al cine, ni a res juntes. Tenim opcions vitals, polítiques, personals, que estan absolutament a les antípodes. I molt sovint m'empipa la manera que té de dir les coses, a més del que diu. 
El Ramon és diferent, ves per on. Amb el Ramon, a qui vaig conèixer també a l'escola, però anys després, hi he tingut una llarga relació d'afecte i respecte mutus. Ens apreciem, hem fet moltes coses junts, i el poso al sac dels amics, d'aquells a qui no veig tant com voldria, perquè la vida, les obligacions que tenim, etc. no em permet fer tot el que vull. L'opció política del Ramon no és tan diametralment oposada a la meva com ho és la de la Yolanda, però Déu n'hi do com de diferents que som, en aquest aspecte.
Bé, doncs amb aquests dos he tingut enceses discussions, que darrerament s'han traslladat al facebook.
Algunes vegades això em fa sentir malament, sabeu. 
D'altres, però, penso que està molt bé tenir gent al voltant que no opina com nosaltres. Que aprenc molt, de la Yolanda i del Ramon, amb els que no em posaré d'acord, ni tampoc pretenc convencer-los, però em va molt bé escoltar opinions amb les que no combrego. Que és molt fàcil estar rodejat d'amics que ens donen la raó. I potser ho hem fet massa, i ens oblidem de que hi ha gent (molta!) que no pensa com nosaltres. I que té raonaments lògics, fonamentats, raonats.
Penso que els de dretes haurien de llegir diaris progressistes, i que els d'esquerres haurien de llegir diaris conservadors. Penso que hauríem de escoltar les raons dels altres, i entendre-les.
I continuaré mig discutint amb ells, pel facebook o per on faci falta, sempre des del respecte i el bon rollo.
Les discrepàncies s'han de saber dur bé: ens donen vidilla, ens fan créixer, i ens fan entendre que no som el llombrígol del món i que hi ha altra gent, que no és dolenta, ni beneita, i que té opinions diferents.

dissabte, 10 de juny de 2017

Si poso sexe al títol tindré més visites.

Els quaranta dies abans de fer quaranta anys, vaig estar penjant al facebook coses per les que estava agraïda a la vida. Va ser una mena de calendari d'advent casolà. 
Després els vaig recopilar aquí en quatre posts que podeu llegir clicant aquí: 1 2 3 4 
Bé, la llista de coses genials que ens han estat concedides tenia més o menys retorn, de gent que s'aturava i em comentava coses. Però, ah! El dia que se'm va acudir dir que estava agraïda pel sexe, l'explosió va ser brutal, i els comentaris, apoteòsics. 
Recordo un comentari que deia "tu sempre pensant en el mateix". I jo vaig al·lucinar.
Perquè havia estat agraint moltes coses: el mar, els rovellons, la música de Bach, el bullici dels adolescents, el gust de la primera nit dormint amb manta... Cap d'aquests agraïments va provocar el rebombori que va provocar que jo digués que sí, que estic agraïda pel gran regal de la sexualitat.
Tot aquest tema del bisbe de Solsona m'hi fa pensar, ves per on. 
No vull entrar en el fet que un senyor cèlibe opini, amb tot el morro i sense saber de la missa la meitat (mai tan ben dit) sobre formar una família, sobre la sexualitat, sobre com vivim els pares el despertar de la sexualitat dels fills, etc. Perquè aquí podria parlar-ne molt, i si us he de ser sincera, no tinc la opinió molt formada. Vull dir, que d'una banda penso que s'ha de ser molt inconscient per opinar i pontificar parlant només d'oïda. Per més idees formades que tinguis, hi ha coses que fins que no hi ets no entens.
D'altra banda, però, penso que sí, que i tant que n'hem de parlar, de sexualitat, a l'església. La meva crítica és que hem parlat potser poc d'amor, i massa de prohibicions i regles basades en una societat de fa més de dos mil anys.
Fa just una setmana vaig anar a cantar a un casament en el que el capellà va fer una homilia en la qual va parlar durant 15 minuts de la indissolubilitat del sagrament sense esmentar ni un moment l'amor (flipeu!). I jo pensava no anem bé, mossèn. 
Tornant al tema.
Anant a Barcelona per l'autopista passo pel costat d'una església on hi ha un gran rètol que diu "Era foraster i m'acollireu". També a les carmelites de Mataró hi ha un rètol semblant penjat. L'església té un discurs molt clar i sense cap mena de matisos sobre l'acolliment, sobre el respecte a la dignitat de cada persona.
Com és que quan un bisbe o el papa mateix, o jo com a cristiana de base, parlo molt seriosament sobre l'escàndol dels refugiats, el pecat de l'egoisme d'Europa, el sacrilegi de les fortunes cimentades en la pobresa del germà, com és que ningú s'escandalitza? Com és que no em diuen "tu sempre igual" quan demano repartiment més just de la riquesa?
Quina obsessió pel sexe, no trobeu?
Si us plau, periodistes, podríeu parlar també del que diuen els capellans quan no parlen de sexe? Perquè diuen moltíssimes altres coses, eh?

p.d. Vull afegir off the record dues coses: primer, que em sembla al·lucinant que algú pensi que tenir un fill homosexual és una desgràcia. Com a mare, penso que la sensació de fracàs la viuria si  els meus fills fossin males persones, intolerants, racistes, masclistes, o simplement si fossin persones que no viuen amb goig les seves opcions vitals. Però tenir un fill que viu d'acord amb el que sent... com pot ser això una desgràcia? Com puc buscar-hi raons?

Una altra cosa: he dubtat molt de quin títol posar a aquest post. De fet, el primer títol era "aneu al darrer paràgraf per saber quin títol té aquest post".

diumenge, 28 de maig de 2017

Una cançó i un comentari




Vaig penjar aquest vídeo al facebook el dia que es complia l'aniversari del bombardeig d'Alacant, un dels més terribles de la guerra civil.
El vaig penjar sense cap comentari, a saco, i un bon amic em va dir com és que penges això.
Jo pensava que no calia explicar, però com que veig que sí, i l'explicació és més llarga que el que acostuma a ser un post, ho dic per aquí, i qui tingui paciència, que em llegeixi. 
Per què aquesta cançó?
Doncs per la manera que té de dir atrocitats com si estigués recitant la llista de la compra. Per la obscenitat que suposa que aquesta cançó se'ns quedi i després ressoni en els nostres caps com ho fa qualsevol altra cançó.
Perquè sabeu, nosaltres fem igual.
El que va passar fa vuitanta anys a Guernica, o a Madrid, o a Granollers o a Barcelona, està passant ara mateix ben a prop d'aquí. 
I hi ha gent que diu, com qui recita la llista de la compra, com si fos el més normal del món, frases molt semblants a aquestes que diu l'Albert Pla, amb la veu suau, com si fos mig beneit.
Potser ell és el més lúcid de tots. Aquesta cançó a mi m'ha recriminat com visc normalment mentre drames esclaten just aquí al costat. 
Però clar, nosaltres no podem fer res, oi?
I diem "quina barbaritat!" mentre incineren infants estripats per bombes, o nàufrags són engolits pel mar, o segresten nenes, i els governants en corbata es fan fotos i negocien contractes milionaris.
Doncs això.
I que tornarà a passar.
No n'aprenem, oi?

dilluns, 22 de maig de 2017

Dir no

No sabeu l'enveja que em fa la gent que diu no amb tranquil·litat, sense desfer-se en explicacions. Quina enveja em fan, també, la gent a la que ja directament no els demanen coses. Però en som alguns que sembla que puguem amb tot.
Em costa, dir no. Em costa decebre a la gent que em demana coses, col·laboracions, ajuda, que els escolti, que faci... 
Potser és per l'educació rebuda. Les monges, amb aquell sentit del deure que em van inculcar gairebé a foc. I després, els grups de joves, de fe, (aquella Jobac amb el lema "presents i actius allà on som") També hi ha l'agraïment a les persones que donen el seu temps, que fan coses que no els toca i que, al capdavall, són els que marquen la diferència. Una mica per tornar favors, per donar gràcies als sí rebuts, em costa dir no.
Total, que vaig omplint la quotidianitat de mil obligacions. Algunes les estimo, altres no tant, i altres no gens. També em passa una cosa curiosa: que sovint em diuen que he de parar, que no entenen d'on trec el temps i tal i pasqual... i els que m'ho diuen són els que em donen encara més feina.
Ara, doncs, he dit que no. A una tasca que m'havien encolomat i que jo entenia que no era feina meva, i a més és que no tenia temps material per a fer-la. En altres moments del curs, o moments vitals meus, ho hauria entomat. Però ara, la veritat, ja no hi cap més en aquesta vida que porto.

Com m'ha costat! Perquè clar, quan sempre dius que sí, el primer no és rebut amb sorpresa.
I el fort és que m'he trobat justificant-me. Explicant el per què. Potser per convèncer-me a mi mateixa. Potser intentant que s'entengui que, amb el que em costa dir que no, cal que se'm respectin les negatives.

Hauria d'aprendre'n. Em sembla que em posaré davant el mirall, i ho repetiré moltes vegades.
NO.
M'agradaria dir-vos que m'ha alliberat, però no sé ben bé si és així, encara tinc sentiment de culpa, alguna part del meu cervell està intentant negociar, potser pots fer encara una mica més, em diu el dimoniet antipàtic.
En canvi, l'angelet que tinc a l'altra banda, em diu que confiï.
Amb una mica de sort, el No és com els petons: el que més costa és el primer.


dimarts, 16 de maig de 2017

Depressió i música


Fa uns anys, la Mònica em va demanar ajuda: un amic seu, melòman, estava passant una depressió, i en saber que jo n'havia passat una (ho podeu llegir aquí i aquí ) em va preguntar com el podia ajudar la música. 
A mi em va sortir aquesta carta. La tenia oblidada en els documents de l'ordinador. I avui, buscant una altra cosa, m'ha sortit. He pensat que pot estar bé compartir-la, i ho faig, però amb prevenció: no sóc terapeuta ni res d'això. Només algú que hi ha passat.

Benvolgut no-se-qui. 
El fet que els dos haguem passat una depressió fa que em senti propera a tu, encara que no et conegui. L’únic que em separa de tu, són els anys, i aquí vull que vagi el primer missatge. La depressió es cura. Jo n’he passat una. La gent que m’ha conegut després, (la Mònica entre ells) es sorprèn, no perquè me n’amagui, que no me n’amago en absolut, sinó perquè estic totalment restablida. 
La depressió es cura, t’ho torno a dir, perquè quan m’ho deien a mi, no m’ho creia. El meu cap ho entenia, però el meu cor estava adormit i no li arribava el missatge… i les depressions es curen des del cor.

La Mònica em pregunta de quina manera la música et pot ajudar. 
Jo no sóc musicoterapeuta ni res d’això, i tot el que et diré serà des de la meva pròpia experiència, de persona dedicada a la música que ha passat per una depressió. 
La música és vibració. Vibració física, que en certa manera, fa vibrar la nostra ànima, enllaçant les dues dimensions, la física i l'espiritual. Connecta amb el nostre interior, ens pot asserenar o excitar, alegrar o entristir.
Diu la Mònica que sempre t’ha agradat escoltar molta música. En aquests moments, la temptació d’escoltar música que sents que et recolza en la teva tristesa, és molt forta. No et diré que no ho facis, però sigues conscient que hi ha música que no ajuda. 
Tampoc ajuda obligar-te a escoltar música rítmica, amb “molta marxa”, intentant que, d’alguna manera màgica, això alegri el teu cor. No funciona. I escoltar música que no tens ganes d’escoltar, és força difícil, i no ho faràs gaire estona. 
El que et proposo és que escoltis música que t’ha fet feliç en altres èpoques de la teva vida, quan aquesta malaltia terrible no t’havia mossegat encara. 
Hauràs de fer un esforç, però, perquè és molt fàcil mirar enrere, pensar que en aquell moment eres feliç i ara ja no ho ets i no ho tornaràs a ser. 
No facis això. T’asseguro que tornaràs a ser feliç, molt més del que et penses ara. Hauràs de canviar estructures de pensament, hàbits que potser t’han portat aquí. No sortiràs sent el mateix, en absolut. Però sortiràs més fort. T’ho garantitzo.
Doncs això. 
La cançó que sonava l’estiu que et van fer el primer petó. Els cuplés que escoltava la teva àvia mentre estenia roba. Les cançons del Llach que cantàveu en aquelles excursions de quan duies barba i pantalons acampanats.
Recupera la teva discografia. Posa’t música que et transporti a moments feliços. 
I tingues confiança en què aquests moments feliços tornaran. 

Quan comencis a estar millor, d’alguna manera una música arribarà a tu. Potser serà la banda sonora d’una pel·lícula que has anat a veure, potser una música d’un vídeo de youtube, o un CD que t’ha deixat un amic. En el meu cas, aquesta música fou un CD d’Albert Guinovart: AGE (Albert Guinovart Ensamble), amb poemes musicats i cantats per la fantàstica Carme Canela. Es titula, em sembla, Austràlia. 

Bé. L’estiu que vaig fer el tomb, aquesta música sonava constantment a casa. Són poemes suaus, cantats amb veu de vellut i amb una música molt bona.
Aquesta música em va acompanyar. No em vaig sanar amb ella, i ara! Fou la teràpia, la medicació, l’estiu, la companyia dels estimats, un munt de coses; però aquella música va acompanyar aquells moments, i encara ara, quan l’escolto, recordo quan a poc a poc la meva ànima va poder tornar a vibrar, al principi tímidament, i alguns cops pensant que feia una passa endavant i dues endarrere… 

Bé, doncs. 
Quan comencis a fer el tomb, (però no abans) et recomano (amb la meva gosadia, sense coneixer-te i sense ser terapeuta) que utilitzis la música per a serenar-te. Que escoltis música suau, (Nocturns de Chopin, temps lents -solen ser els segons- de concerts clàssics, etc).
I que l’escoltis en silenci, relaxante molt. Intenta ser conscient de la teva respiració, l’aire que t’oxigena, i imagina’l com si fos llum. A cada alenada, sent com la llum t’escalfa el teu interior. Repassa tot el teu cos, el continent d’aquesta ànima immensa que tens, i envia-hi tota la llum que l’oxigen i la música et porta.
Nota, ara sí, com la teva ànima desperta, com tu vibres. Algun dia vindran llàgrimes, ho saps, i ho acceptes. Però tu seràs amo de la teva vida, ho tornaràs a ser. De debò.

Respira i deixa que la música flueixi. 
Tu tornaràs a fluir. I seràs més fort, perquè et sabràs vulnerable. 

Una abraçada.



dilluns, 8 de maig de 2017

La cursa dels bombers




Aquest cap de setmana vaig córrer la cursa dels bombers, a Barcelona. 10 km en un ambient festiu, un dia lluminós, el recorregut maco i fàcil. Res, un autèntic plaer. Jo feia anys que la volia fer, però sempre passava alguna cosa que ho impedia. 
Enguany, doncs, ha estat l'any. Mentre corria, pensava en la bellesa de la ciutat i la seva gent. Hi va haver moments francament màgics: encarar la via Laietana, amb la suau baixada que fa, i veure-la tota plena de samarretes d'un color taronja llampant tot alegre avançant, i saber-me jo part d'aquella riuada, un píxel més, no sé, va ser molt maco.
Però no us vull parlar d'això, sinó del que em va donar per pensar durant la cursa. 
Alguns bombers corrien amb l'equipament de la feina, o sigui, més de 20 kilos, amb el casc, la roba espessa... Cada vegada que n'adelantàvem a un (havien sortit abans, però córrer 10 km amb tot aquest lastre ha de ser realment duríssim) la gent els felicitava: anim, vinga, tu pots!
Jo anava bastant fresca, i hi va haver un moment en el que vaig avançar un bomber que estava realment apurat: se'l veia molt congestionat, amb la roba, la bombona d'oxigen...
I vaig tenir ganes de dir-li deixa'm que ho porti jo una mica. Descansa, accepta la meva ajuda. 
No vaig gosar fer-ho, suposo ell que no ho hauria permès, ni que fos per seguretat. 
Vaig avançar-lo, doncs, i vaig pensar que ben bé és la vida, això. Tots anem caminant, però sembla que hi ha gent que duu molt més pes que d'altres. Hi ha gent que viure li costa més.
I podem intentar ajudar, podem animar, podem fer costat. Però hi ha coses que no és possible, i quina llàstima que no ho sigui: agafar el llast del nostre company, dir-li ara et duré jo una mica les penes, descansa, asserena't, després ja ho tornaràs a agafar tu, que és a tu a qui correspon. 
Com voldria haver pogut fer això per a la gent que estimo. Poder dir "deixa'm una estona la teva malaltia, després ja te la torno, però estigues un dia o dos bé". Poder afeixugar tràngols que, per més que intentem fer costat, sempre s'acaben passant sols.

I sabeu què em va passar? Mentre pensava tot això... vaig veure, ja gairebé arribant a la meta, un corredor que anava descalç. Corria a bon ritme, anava amb altre gent, només que sense bambes: amb els peus nus directament sobre l'asfalt.
I vaig pensar, altra vegada, que així és la vida: hi ha gent que és molt visible les seves mancances, les lluites que duen. 
En canvi, n'hi ha d'altres que no ho sembla. Que ens hi hem de fixar molt, per entendre, per veure que no tenen les facilitats que tenim nosaltres, que alguna cosa els manca, o els sobra. 
Pensava en gent estimada que ho està passant malament i qui els rodeja ni s'ho imagina. Pensava en gent malalta que intenta dur una vida normal.
A vegades jutgem molt durament a la gent, sense saber com està fent la cursa.

dimecres, 3 de maig de 2017

De pastissos, llibres i Sant Jordi


Imagineu-vos que aneu a una pastisseria. El pastisser us recomana un pastís que té a l'aparador, surten molt, et diu, me'l treuen de les mans. I tu penses, mira, avui quedaré bé amb les visites, i compres aquell pastís que t'han recomanat, perquè, a més, fa molt bona pinta, al costat dels humils brioixos i croissants. 

I després resulta que arribeu a casa i el pastís no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora crosta de sucre, però per dins està totalment buit. 

Vosaltres tornaríeu a anar a comprar a aquesta pastisseria? No demanaríeu comptes al pastisser que us ha venut una façana sense gust de gaire res?

Val, doncs per Sant Jordi una mica passa això. 
Els mitjans parlen, i molt, de llibres. Fa ràbia que només en parlin per l'abril (però aquest és un altre tema) I la diada de Sant Jordi, a les 9 del matí, anuncien quins llibres seran els més venuts, i sempre són els dels famosos que precisament treballen en aquests mitjans. Els amics es fan favors entre ells, i parlen dels llibres dels seus companys.
I hi ha un munt de gent que compra aquests llibres, perquè clar, si tothom en parla és que seran bons, o perquè el personatge en qüestió li cau bé, o almenys n'ha sentit a parlar abans.
I arribant a casa, resulta que el llibre no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora coberta, però per dins està totalment buit.
I qui compra aquests llibres, el que acaba dient és "a mi no m'agrada llegir". No se'ls acudeix pensar que potser si compressin llibres d'escriptors, trobarien quelcom que els agradés. Potser si es fiessin dels llibreters, els bons, els que saben el seu ofici, els que estimen els llibres, trobarien aquell llibre que és per a ells.
Potser sóc ingènua, però és que a més, hi veig un altre problema: Promocionant llibres tan poc literaris, el que aconseguim, és que la gent deixi de llegir, no trobeu?

Potser us sembla una rebequeria d'escriptora, i no ho és pas: jo estic contentíssima amb la promoció que es va fer de la meva novel·la, les cinc edicions que ha tingut, i sobretot el retorn de lectors que els ha agradat, em fan immensament feliç (per exemple,  aquí podeu llegir una ressenya de la novel·la.). Però conec gent que ha publicat novel·les boníssimes que no han tingut el ressò que es mereixien, i em sap greu, pels escriptors, i sobretot, per la gent que s'ha perdut històries boníssimes.
És allò que vaig dir aquí mateix, sobre els cup-cakes. Sembla que donem importància a coses que no ho són, i perdem el sentit. Potser buscant vendre molts llibres, hi ha algú que s'oblida de fer que la gent estimi llegir. I m'atreveixo a dir que, al capdavall, aquesta serà, a la llarga, l´única manera de sobreviure.



Amb aquest post intento reprendre l'escriptura del blog, que he tingut absolutament penjat durant tot l'abril. He escrit molt, moltíssim... però no al blog. M'han passat moltíssimes coses, i necessito gestionar-les abans d'escriure-les, i a més, estic amb l'escriptura de la segona novel·la, i amb molts projectes vitals. Els que m'heu dit ei què passa, aquí em torneu a tenir. Gràcies per la paciència!

dijous, 30 de març de 2017

L'eucaliptus del parc

Els nens eren molt petits, en Mateu amb prou feines caminava, i un dia vam intentar abraçar aquell enorme eucaliptus del parc. Ens vam ajuntar els tres, i jo tot just arribava a fregar les puntes dels ditets del Mateu, que s’esforçava a estirar-se per arribar a mi. 
En Miquel va dir que quan fossin més grans hi arribarien de sobres, i que fins i tot algun dia potser podrien fer-ho sense mi, i vaig pensar que això era una bona metàfora de la nostra família, que algun dia jo no hi seria, i que esperava que sí, que els dos germans es continuïn agafant de les mans, si ho necessiten.
Ahir vaig tenir un gran disgust. Vaig sortir a córrer pel matí, i vaig trobar-lo a terra: amb les pluges i el vent del passat cap de setmana, aquell arbre imponent es va desfalcar, va cedir i va caure, enduent-se pel camí el reixat del parc, que va quedar estripat com si fos fet de cartró, enlloc de ferro colat.
No vaig poder evitar aturar-me de córrer i mirar-me'l, i pensar en tot el que hauria viscut aquell arbre immens, de més de cent cinquanta anys, que perfumava i embellia aquell racó del parc.
Una senyora que estava passejant el gos es va aturar a comentar-ho amb mi, quina pena, va dir, i jo vaig intentar respondre-li, però se'm va trencar la veu de l'emoció. No era només un arbre gros, per a mi aquell eucaliptus era molt més, era el record d'estones molt intenses que ja mai tornaran, de les ganes de créixer dels meus fills. I vaig pensar que m'estava donant una altra metàfora.
Perquè dilluns vam acomiadar el Miquel Roger. M'havia donat classes d'estètica i història al conservatori de Badalona. Però no era només un professor: fou molt més.  Aquelles assignatures havien de ser unes "maries", dues teòriques que havia de fer de pur tràmit per obtenir el títol. En canvi, es van convertir en troncals en la meva formació, no ja com a músic, sinó com a persona. Vivia la setmana esperant la classe, i no me'n vaig perdre ni una. Fins aleshores, jo estava acostumada a classes magistrals on els mestres pontificaven i els alumnes escoltaven. En Miquel em va sacsejar d'una manera brutal. En aquell moment jo (i ara veig que ell també!) era molt jove, i pretenia tenir les idees molt clares. Ell va fer trontollar moltes de les meves certeses. Va capgirar del tot conceptes fonamentals, però ho feu des del debat, amb els seus ulls brillants mentre els seus alumnes raonàvem en veu alta i discutíem i anàvem arribant a conclusions que ens descol·locaven. 
El seu carisma era tan gran, que al seu funeral van assistir antics alumnes de molts cursos: gent que feia trenta anys que havia passat per les seves classes i encara ara el tenim com referent. El sentiment d'orfandat que molts músics de varies generacions tenim des d'aquest cap de setmana és molt intens.
No us penseu, però, que en Miquel era un iaio savi i venerable. En Miquel era un home encara molt jove, que es llençava de cap als mil projectes amb la passió dels artistes, i que vivia intensament, assaborint amb avarícia la vida a fons. Sembla injust, grotesc, que tanta saviesa, tan bon rollo, tants projectes, se'n vagin al carall per una mala maniobra de cotxe i el mal temps. 
Perquè resulta que, al Miquel se'l va endur un accident de cotxe, provocat per la mateixa tempesta que va matar el meu eucaliptus, i és per això que en veure aquell gegant derrotat a terra vaig tornar a pensar en el meu professor, en estones molt intenses que ja no tornaran i en les ganes de créixer que va despertar en mi.
Tant poder arrabassat per una tempesta.

dijous, 16 de març de 2017

Les converses del whatsapp

Fa un parell de setmanes, vaig perdre totes les converses de whatsapp. No sé pas com va ser. Vaig deixar el telèfon dins la bossa, vaig veure un llum obert, el vaig agafar per a tancar-lo, i el que vaig fer en realitat va ser donar l'OK a esborrar el whatsapp del telèfon. Me l'he tornat a instal·lar i he conservat tots els contactes, però he perdut les converses.
Al principi em vaig quedar amb cara de beneita mirant el telèfon. No pot ser, no pot ser, no pot ser, em repetia nerviosament. 
Després una glopada de tristor intensa em va venir: he perdut la conversa amb la Txelo. Altres coses són recuperables (fotos, acudits) però totes les albades que em va enviar la Txelo durant la seva malaltia ja no ho tornaran mai més.
Quan ho he explicat a amistats, hi ha hagut gent que m'ha dit que de fet, es pot recuperar, fent alguna cosa al mòbil, anant a l'historial de còpies de seguretat, alguna cosa així. 
De totes maneres, he decidit no fer-ho. Sabeu per què?
Un cop superada la pena de perdre la conversa de la Txelo, vaig sentir una mena d'alliberament. Pot semblar-vos una beneitura, però vaig veure que no era tan important com això, guardar tants acudits i tantes fotos, i tantes converses. 
Perquè també he perdut alguna conversa desagradable. He perdut converses que sempre encetava jo, i viceversa. He perdut un munt de xorrades que m'ocupaven memòria, i no només del telèfon, no sé si m'explico.
He pensat, sabeu, que va bé fer neteja. Tampoc està malament, tornar a començar. He pensat que les coses que se m'obliden si no les rellegeixo, és que no valen la pena de recordar. 
Ara hi haurà contactes que tardaran molt a tornar a estar a dalt de tot. S'han perdut, allà avall de tot, i no passa res, perquè la vida és això, tirar endavant.

I tanmateix, la Txelo sempre la duré al cor, i no em cal repassar la nostra conversa. Potser va ser una manera inconscient que vaig tenir de passar pàgina. I fa mal perdre segons què, però és el preu d'avançar.

Sabeu allò de "si volviera a vivir, viajaría más liviano"? Doncs això. He vist que netejar les converses m'ha alleugerit.

diumenge, 5 de març de 2017

El Rèquiem de Mozart

És quelcom que em passa habitualment, i suposo que a tots els músics ens passa: hi ha obres amb les que et vas trobant, al llarg de la vida van tornant a tu, t'hi has d'endinsar una i altra vegada, i recordes els versos de Neruda, 
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles
nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos

I penses com has crescut, com ets tu però ja no ets tu, potser ets "més tu". No sabria explicar-ho, per una banda tinc les coses molt més clares, per altra, qüestiono moltes certeses d'aquell moment. 
M'està passant ara amb el Rèquiem de Mozart. 
L'agost del 1991 vaig anar, com a membre de l'orquestra pilot, a un curs de direcció que feien a Lleida, a la Caparrella, a finals d'agost. Ai, no em pregunteu qui ho organitzava, ho he oblidat totalment. 
Bé, la cosa està en que a una de les obres que tocaven, el Rèquiem de Mozart, no hi ha oboès. Com que lliurava, vaig aprofitar per afegir-me al cor i assajar-ho. 
El Bartolo havia mort feia uns mesos, i jo estava escruixida. No em veia capaç de tornar a somriure des de dins, de tornar a ser jo. Em pensava que sempre més la vida seria esmorteïda, apagada, com si cantés amb sordina, com si, per evitar el dolor intens, hagués d'evitar també el goig.
D'alguna manera la música em va sanar. No només vaig recuperar el somriure: també vaig viure intensament aquells dies, vaig conèixer gent que encara ara és importantíssima per a mi, i em va passar quelcom iniciàtic: vaig saber conjugar el dol, la pena intensa, amb una gran joia de viure, amb una alegria vibrant, amb un sentiment d'estar assaborint a fons l'estiu, els meus vint-i-un anys, l'amistat i la música.
I vaig entendre que sempre més ploraria el Bartolo, però que seria feliç. I que, d'alguna manera, li ho devia a ell.
Ara, tants anys després, el Rèquiem torna a mi*. És també un moment molt intens: a l'any 91 em sentia vella, tenint 21 anys. Ara em sento madura, i sóc conscient d'una força i una acceptació que mai havia sospitat poder tenir.  És curiós, sempre havia pensat que em sabria greu, i al contrari, m'encanta tenir l'edat que tinc i deixar enrere les servituds de la joventut. La meva vitalitat no me la donen els pocs anys, sinó tots els camins recorreguts, tot el que he après, i una ferma voluntat de viure intensament.
O sigui que, després de tants anys, i tanta música, tant goig i tant dol, torno a cantar-lo, revisant el que vaig ser, acceptant el que sóc, encaminant el que vull ser.


*Podeu venir a escoltar-nos el proper divendres dia 21 d'abril, al teatre monumental de Mataró, a les 20:30. Cantem el Cor Ciutat de Mataró, dirigits per Jordi Lluch, la versió per a cor, quartet solista i piano a quatre mans que en va fer Czerny. Més informació aquí



dimarts, 21 de febrer de 2017

Les mosques de Queixans


Les mosques de Queixans, ves per on, m'han fet pensar molt. 
Quin lloc més bonic, eh? A la Cerdanya, veient les muntanyes nevades des de la finestra de la cuina, sentint el silenci de la nit, amb tot el cel esquitxat d'estrelles, el fred vivificant, l'aire tan clar, l'escalfor de la llar de foc. Estàvem a un apartament que ens deixaven (gràcies Conxa, gràcies Montse!) Mentre la família anava a esquiar, jo aprofitava per escriure en silenci…ha estat una autèntica delícia.
Bé, en silenci total, no: algunes mosques havien entrat a la casa, atretes per l'escalfor, suposo. I maldaven per sortir, repassant el vidre, suposo que sense entendre com és que no podien travessar-lo, i el seu brunzit m'acompanyava en l'escriptura. M'agradava, em feien una mena de companyia, però a l'hora de tancar-ho tot per tornar a casa, vaig pensar, ai pobretes, ara tancaré els porticons, es quedaran a les fosques i moriran (sí, jo sóc d'aquestes que m'entendreixo amb gairebé qualsevol animal... només abomino els que fan creck quan els trepitges)
Total, que vaig intentar fer-les sortir... ah! però no hi havia manera! No volien sortir!
Bé, sí que volien... però en quan s'acostaven al caire de la finestra i notaven l'aire més fresc, es feien enrere i tornaven a l'escalfor del vidre que no es pot traspassar. 
I jo pensava beneites, que no ho veieu, que aquí morireu? Que aquí on s'està més calentó és molt còmode, però no té sortida?
En vaig alliberar dues o tres, però moltes altres es van quedar allà, atrapades en la comoditat. Suposo que quan algú torni a entrar a la casa se les trobarà potes amunt.
Tornant en cotxe, ens vam trobar caravana i vaig tenir temps de pensar molt, i entre altres coses, vaig preguntar-me quantes vegades a la nostra vida ens quedem paralitzats perquè sortint de la zona còmoda fa molt de fred. No ens veiem amb cor d'allunyar-nos d'aquesta escalfor, no ens adonem que ens està matant. 
Conec un munt de gent (i potser jo mateixa també ho sóc) que prefereix una mala situació còmoda que un alliberament que, al principi, fa molt fred, però després et salva la vida. 
Doncs això.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Pizzes i bledes

No entenc  els mecanismes del desig. Suposo que per aquí corren molts psicòlegs, psiquiatres o cunyats que hi entenen molt, de per quina química el cervell ens fa la guitza, a vegades, fent-nos somniar en tot el que no tenim, o en les coses a les quals hem de renunciar per aconseguir algun objectiu que, ves per on, a vegades sembla tan lluny.
Que difícil de manejar, el desig. Ei, i no parlo del desig sexual, que també, sinó de molts altres desitjos. Que genial que seria, per exemple, quan fem dieta, ser capaç de menjar amb alegria aquestes bledes tan temptadores (uhmmmm) enlloc de sospirar per aquesta pizza tan poc sana (ecs!)
Sí, ja sé que el cap ens pot ajudar a controlar, de fet ho fa la majoria de vegades (servidora està a punt de sopar avui unes bledes de-li-cio-ses, mentre els meus fills menjaran la pizza de rigor. De fet aquest post se m'ha acudit pensant en això) També sé que el desig mou el món, és la pastanaga que ens fa avançar, ho tinc molt clar.
I, al capdavall, el meu desig de pizza és inferior al de sentir-me millor amb el meu cos. Per tant, faré bondat, però no podré evitar mirar la pizza i bavejar. I segurament l'ensumaré amb delit.
És normal, suposo, que el plat del del costat ens sembli més apetitós. També deu ser-ho, que somniem pizzes quan portem massa dies menjant bledes.
Perdoneu l'empanada mental. Tinc una mena de malaltia: tothom m'explica coses, molt profundes o molt trivials, i després el meu cervellet ho va relacionant i el·labora teories de pa sucat amb oli, en les qual parlo de pizzes i bledes, quan vull entendre les opcions vitals de cadascú, i les meves pròpies.
Tot i la teoria, i mirant al meu voltant, des dels meus conflictes amb la dieta o els conflictes dels altres amb altres desitjos, que bo seria que fóssim capaços d'escollir a qui/què desitgem i no deixar cap escletxa per la qual la nostra vida s'esquerdi, doncs no hi ha cosa pitjor que desitjar una vida diferent a la que vius.

I ho dic pensant en els dos escenaris: gent que sucumbeix als seus desitjos i s'allunya del projecte de vida que tenia previst: matrimonis trencats per una falta de desig  d'un o dels dos membres de la parella, en coneixem a grapats.
L'altre escenari, però, és potser més devastador: persones enterrades en un llarg matrimoni en el qual el desig és quelcom residual, gent que dorm anys i panys amb algú que no el fa estremir.
La veritat, no sé què és pitjor. Vosaltres què opineu?
(Vaig a menjar bledes... espero les vostres respostes)

diumenge, 5 de febrer de 2017

El dia que la mort es va enamorar



Això és el que vull. Atrevir-me a mirar-la cara a cara. Ser conscient que m'acompanya sempre. Saber abraçar-la serenament, quan arribi el moment.

dissabte, 28 de gener de 2017

Uns dies a l'hospital de Mataró.

Sigui quina sigui l'edat del pacient, les infermeres sempre li parlen de tu, i pel nom. En canvi, les metgesses sempre de vostè. Això tampoc implica llunyania o fredor, et sents molt acompanyada, però et preguntes si és un protocol de l'hospital o els surt de natural. Comproves que el món sanitari també està ple de dones, guanyen per golejada. En aquests dies només has vist un metge masculí: un jove en pràctiques que seguia amb ulls embadalits una metgessa una mica més gran que ell, amb un pírcing al nas i una llarga cabellera recollida en un monyo mal fet.
Entres a l'ascensor de l'hospital i mires les expressions de la gent. De seguida veus qui va de visita, qui està allà acompanyant fa uns dies, qui està patint de debò. Tens ganes d'abraçar a aquest senyor d'uns seixanta anys que té una expressió d'angoixa que et fa posar un nus a la gola. I no saps a qui està acompanyant, però en aquests escassos deu segons que dura el trajecte en ascensor, veus que té tota la solitud del món sobre les espatlles i que està a punt d'esquerdar-se, i no saps si té algú que l'abraci, i voldries que no estigués sol, però en aquests moments s'obre la porta de l'ascensor i se'n va, amb passes curtes i nervioses, cap a una ala que no és la teva.
Passes les hores dormitant a la cadira de l'acompanyant. El teu whatsapp treu fum. Mires les bosses del suero penjades, gotejant amb parsimònia líquid que suavitza el dolor. I penses en altres bandes del món on no tenen això, i et preguntes com ho viuen els malalts, i els que els acompanyen. Perquè penses que no hi ha angoixa més gran que veure patir algú que estimes i no ser capaç d'impedir-ho.
Aprens els cicles de l'hospital i, com un gosset espera l'amo, quan arriba l'hora pares l'orella per sentir el soroll del carro que duu el menjar. Somrius a la persona que acompanyes mentre li destapes la safata, "taxaaaan! Avui sopeta de pinyons!", dius, mentre penses que la sopa rai, però aquest bacallà no hi haurà manera de fer-lo passar avall.
Informes de quin dia és, de quina hora, de si fa sol o fred o plou o amenaça neu. Parles de mil beneitures per fer que es distregui. Trobes que el cada dia té un munt d'esdeveniments que val la pena d'explicar. 
Quan està dormint, tu agraeixes poder vetllar el seu son, i mires amb amor la seva ma, descansant sobre el llençol. En moments de malaltia prenem total contacte amb la nostra condició carnal. Penses que som ànimes immenses sotmeses a les servituds d'un cos que envelleix, que emmalalteix, però que també gaudeix, que desitja i que va més enllà.

Quan pot començar a caminar, feu petites excursions pel passadís, que ves per on, sembla més llarg quan tens algú recolzat en tu. Penses que sempre t'havien entendrit les senyores que acompanyaven gent més gran de bracet, i et sorprens veient que ara tu ets una d'aquelles senyores.
Feu excursions fins a maternitat, a veure si la nursery està oberta i podeu veure bebès dormint flonjos en bressols diminuts.
Observes les crocks llampants del personal de l'hospital. Et preguntes quin estil de vestir té cadascun dels sanitaris que t'atén.
Vas a dinar a la cafeteria, on et trobes algunes persones que ja et vas trobar ahir i que et trobaràs demà. Les cambreres somriuen i parlen fort. Si és diumenge, el personal de l'hospital té un lloc reservat. Els mires, les xerrades còmplices, les bromes, les capelletes, i penses que potser un hospital és com un pati d'escola però molt gran.
Et trobes una amiga de l'escola al passadís. Us poseu més o menys al dia de tot, però no saps si preguntar què té el seu pare. 
Te n'assabentes de la història familiar de l'altra pacient de l'habitació, i te'n fas creus. Penses que tens molta sort, i que sí, que és cert que la sort te la treballes, però que hi ha gent que, d'entrada, té pitjor cartes.
Arribes a casa cansadíssima,  i no entens com pot ser, si has estat tot el dia asseguda a una butaca.
I quan finalment la persona que acompanyes surt de l'hospital, t'acomiades de les infermeres que t'han vist passar tots els dies amb una barreja d'alleugeriment, alegria i carinyo, i voldries poder trucar al cap d'uns dies per saber com està l'altra companya d'habitació, però te n'adones que malgrat saps coses molt íntimes d'ella, no saps el seu cognom.
I dones gràcies a la sanitat pública, a tanta gent que fa molt més del que li toca, i que a més ho fa bé i amb un somriure als llavis, i com que no saps com agrair-los-ho, decideixes escriure una entrada al blog.

dimecres, 18 de gener de 2017

Un any de camí

Hi ha qui compara publicar un llibre amb tenir un fill. No hi té res a veure, penso. Però sí que tenen una cosa en comú: al cap d'un any, mires enrere i dones gràcies. Pel camí fet. Per les alegries. Penses que les hores d'insomni van valer la pena. Et compares amb fa un any i veus com ets la mateixa, i a l'hora, has canviat tant i tant. 
Doncs això. Que avui fa un any que "Abans que el teu record torni cendra" va sortir. Amb cinc edicions, un munt de presentacions i encara ara sortint a llistes de recomanacions i de més venuts, el Damià, la Francisca, el Llorenç, la María, María, María, la petita Antònia, madò Bel i tants altres han tornat a palpitar cada vegada que algú els llegia. 
A tots els lectors de la novel.la, gràcies per fer un racó del vostre cor per a aquesta història.
A tots els que em van animar a escriure-la, gràcies pel vostre escalf. Els que l'heu estimat tant com per sentir-vos-la vostra, mil gràcies.

divendres, 13 de gener de 2017

La candidatura

Hi ha coses que, per més sinceres que les diguis, semblen tòpics. Com per exemple, aquesta que us diré ara:
Ser nominada al premi mataronina de l'any 2016 és ja un gran premi. 
Aquest premi el convoca la revista Tot Mataró de fa molts anys. Ara venen les votacions, de les que sortiran tres finalistes que disputaran entre ells el guardó, que s'atorgarà el 13 de febrer. 
Quan vaig saber que era una de les candidates a rebre aquest premi em va agafar taquicàrdia, amb molta il·lusió, va ser una gran sorpresa, un altre dels regals inesperats que darrerament em són concedits.
Les altres candidatures són molt potents: a alguns els conec personalment, i de molts ens sé de fa temps la seva trajectòria. No sé qui sortirà, i sé de molta gent que mereixeria ser en aquesta torna i no hi és.
Des d'aquí, vull agrair a qui m'ha proposat com a candidata a mataronina de l'any, i vull animar-vos a votar, si ho trobeu oportú. 

Per votar, cliqueu aquí.
Podeu votar un cop per dia, d'aquí a dia 31 de gener.  

dijous, 5 de gener de 2017

El conte dels reis de Mataró 2017


Aquest any he escrit el conte que ha explicat el rei Melcior als nens i nenes de Mataró. 
Ha estat un goig anar-lo a escoltar, el rei Melcior un gran contista i cantador d'històries (els que sou de Mataró ja entendreu per què ho dic) i es nota que estima els nens. I a més, ha estat un luxe veure la carona dels nens mentre l'escoltaven, i pensar que potser he pogut posar una petita dosi de màgia al seu cor. 

Com que força gent me l'ha demanat, us el penjo aquí:

Bon dia, nens i nenes, pares i mares, tietes, tiets, àvies, avis, i tothom que ens heu vingut a veure!
Bufff! Quin fart de caminar que ens hem fet per arribar a Mataró! Estem cansadíssims! …I tot el que ens espera! Perquè ara, quan arribeu a casa, quan estigueu totalment adormits, agafarem la clau màgica que ens deixarà l’alcalde, i vindrem de puntetes a les cases de tots els nens i nenes, a deixar els regals que us tenim preparats.

Sabeu com trobem el camí a casa vostra? Doncs com vam trobar el camí fa tants anys, la primera vegada que vam fer aquest viatge: seguint una estrella. 
I és que, potser no us ho han dit mai, però cadascú de vosaltres és especial, i tots teniu una estrella que llueix per a vosaltres en el firmament. I així, quan, per exemple, hem de portar-li la bicicleta a la Berta, busquem la seva estrella, que ens guia fins casa seva.

Tot això us ho explicaria millor la Fariba, però no pot venir perquè està descansant del llarg viatge. La Fariba és la nostra camella més velleta. Ja s’hauria de retirar, però li agrada tant aquesta nit, que fa tot el que pot per no perdre-se-la!
Un any, la Fariba ens en va fer una de grossa: quan la vam carregar, amb un joc de construcció, un cavall de cartró, uns trenca-closques, tot de contes i una cuineta de fusta, es va quedar amb les potes obertes i no podia donar una passa endavant ni endarrere. No tenia força, pobrissoneta. 
Aleshores vam decidir que ja havia treballat molt i vam dir-li que, a partir d’aquell moment, no calia que vingués, que es podia quedar a descansar a casa. Però ella vinga insistir que no es volia perdre aquesta nit, i nosaltres vinga dir-li que, ja que pot, que es jubili, i al final va demanar ser la nostra guia. Ho vam estar parlant els tres, i vam pensar que estaria molt bé, que anés davant de tot, buscant tots els camins del món per a portar-nos a les vostres cases. De fet, la Fariba sempre ha tingut un gran sentit de l’orientació, de jove trobava els camins de seguida. Sabeu que passa? Els camells no van equipats amb GPS ni modernitats d’aquestes, i a vegades és difícil arribar, des de l’Orient fins aquí, perquè han fet carreteres noves (en alguns llocs més que a d’altres, també s’ha de dir) i a vegades ens perdem. 

Així que ja tenim la Fariba preparada, a davant de tot, més contenta que un gínjol, disposada a fer-nos de guia per arribar a les cases dels nens i nenes i repartir els regals. I així ha anat funcionant durant molts anys…Però sabeu què ens passa? Doncs que resulta que, com que la Fariba té tants anys, a més de fer-li mal tots els ossos… està perdent la vista! I clar, per més que s’orienti molt bé, cal veure els camins, i a ella cada cop li costava més. A sobre, és molt difícil, posar ulleres a un camell. Ho hem intentat, eh? Però entre que tenen el nas massa gros i les orelles massa petites, i amb la pols dels camins esternuden molt fort… doncs mireu, els cauen les ulleres i es trenquen una vegada i una altra. La veritat és que no surt a compte, posar ulleres a un camell, i ho hem deixat anar.


Menuts de casa, necessitem que feu brillar més la vostra estrella! Així ens ajudareu a trobar el camí. 
I sabeu com podeu fer-la brillar més? Ah! És senzill, però cal esforçar-se una mica. Us ho expliquem: sempre que ajudeu, cada vegada que perdoneu a una persona que us ha fet alguna cosa, quan demaneu perdó si veieu que heu fet alguna cosa que no toca (ens pot passar a tots, que algun dia estem de mal humor), en resum, si sou bons minyons, aquesta estrella vostra es posa contenta i brilla més, i ens va molt bé per poder-vos trobar.

I us demanem això, no només perquè així trobarem millor el camí per arribar a casa vostra: us ho demanem, també, perquè serà molt més fàcil circular pel món si està ple de nens i nenes que es porten bé i que són un bon exemple pels grans de casa, perquè alguna vegada, sabeu, els grans han d’aprendre dels petits i ser capaços d’estimar i perdonar. Als grans també els costa una mica, a vegades, això de ser bona gent. Tenim un munt de carbó per repartir, a les criatures de casa, i també als que ja han crescut i no se’n recorden que ens hem d’ajudar, i que cal ser bona persona.

I bé, abans d’enviar-vos cap a casa, us hem de demanar un parell de favors perquè sí, els reis mags també demanem favors: Si us plau, deixeu-nos aigua pels camells, perquè tenen molta, molta set i, si us va bé, alguna coseta per menjar. Tingueu cura dels regals que us portarem aquesta nit, alguns ens han costat molt d’aconseguir. I si per algun motiu no hem pogut donar-vos tot el que havíeu demanat, no us enfadeu amb nosaltres: penseu que hi ha molts nens i nenes al món, i que ho hem de repartir tot molt bé.
I la darrera cosa, demanar-vos si ens podeu també ajudar a repartir algun regal: sabem del cert que a Mataró hi ha molts nens i nenes que es posarien molt contents si compartíssiu els vostres regals. Si tota aquesta feina de repartir no la fem només nosaltres, i ens ajudeu, hi haurà més gent contenta i les estrelles brillaran molt més. Què us sembla? Hi pensareu?

Vinga, ara vosaltres aneu a dormir, que aquesta nit nosaltres tenim moltíssima feina!
(Servidora amb el rei Melcior, després de que llegís el conte.
li he demanat que em dugi molts regalets, 
i li he donat les gràcies per tantes coses que m'han regalat)