dissabte, 28 de gener de 2017

Uns dies a l'hospital de Mataró.

Sigui quina sigui l'edat del pacient, les infermeres sempre li parlen de tu, i pel nom. En canvi, les metgesses sempre de vostè. Això tampoc implica llunyania o fredor, et sents molt acompanyada, però et preguntes si és un protocol de l'hospital o els surt de natural. Comproves que el món sanitari també està ple de dones, guanyen per golejada. En aquests dies només has vist un metge masculí: un jove en pràctiques que seguia amb ulls embadalits una metgessa una mica més gran que ell, amb un pírcing al nas i una llarga cabellera recollida en un monyo mal fet.
Entres a l'ascensor de l'hospital i mires les expressions de la gent. De seguida veus qui va de visita, qui està allà acompanyant fa uns dies, qui està patint de debò. Tens ganes d'abraçar a aquest senyor d'uns seixanta anys que té una expressió d'angoixa que et fa posar un nus a la gola. I no saps a qui està acompanyant, però en aquests escassos deu segons que dura el trajecte en ascensor, veus que té tota la solitud del món sobre les espatlles i que està a punt d'esquerdar-se, i no saps si té algú que l'abraci, i voldries que no estigués sol, però en aquests moments s'obre la porta de l'ascensor i se'n va, amb passes curtes i nervioses, cap a una ala que no és la teva.
Passes les hores dormitant a la cadira de l'acompanyant. El teu whatsapp treu fum. Mires les bosses del suero penjades, gotejant amb parsimònia líquid que suavitza el dolor. I penses en altres bandes del món on no tenen això, i et preguntes com ho viuen els malalts, i els que els acompanyen. Perquè penses que no hi ha angoixa més gran que veure patir algú que estimes i no ser capaç d'impedir-ho.
Aprens els cicles de l'hospital i, com un gosset espera l'amo, quan arriba l'hora pares l'orella per sentir el soroll del carro que duu el menjar. Somrius a la persona que acompanyes mentre li destapes la safata, "taxaaaan! Avui sopeta de pinyons!", dius, mentre penses que la sopa rai, però aquest bacallà no hi haurà manera de fer-lo passar avall.
Informes de quin dia és, de quina hora, de si fa sol o fred o plou o amenaça neu. Parles de mil beneitures per fer que es distregui. Trobes que el cada dia té un munt d'esdeveniments que val la pena d'explicar. 
Quan està dormint, tu agraeixes poder vetllar el seu son, i mires amb amor la seva ma, descansant sobre el llençol. En moments de malaltia prenem total contacte amb la nostra condició carnal. Penses que som ànimes immenses sotmeses a les servituds d'un cos que envelleix, que emmalalteix, però que també gaudeix, que desitja i que va més enllà.

Quan pot començar a caminar, feu petites excursions pel passadís, que ves per on, sembla més llarg quan tens algú recolzat en tu. Penses que sempre t'havien entendrit les senyores que acompanyaven gent més gran de bracet, i et sorprens veient que ara tu ets una d'aquelles senyores.
Feu excursions fins a maternitat, a veure si la nursery està oberta i podeu veure bebès dormint flonjos en bressols diminuts.
Observes les crocks llampants del personal de l'hospital. Et preguntes quin estil de vestir té cadascun dels sanitaris que t'atén.
Vas a dinar a la cafeteria, on et trobes algunes persones que ja et vas trobar ahir i que et trobaràs demà. Les cambreres somriuen i parlen fort. Si és diumenge, el personal de l'hospital té un lloc reservat. Els mires, les xerrades còmplices, les bromes, les capelletes, i penses que potser un hospital és com un pati d'escola però molt gran.
Et trobes una amiga de l'escola al passadís. Us poseu més o menys al dia de tot, però no saps si preguntar què té el seu pare. 
Te n'assabentes de la història familiar de l'altra pacient de l'habitació, i te'n fas creus. Penses que tens molta sort, i que sí, que és cert que la sort te la treballes, però que hi ha gent que, d'entrada, té pitjor cartes.
Arribes a casa cansadíssima,  i no entens com pot ser, si has estat tot el dia asseguda a una butaca.
I quan finalment la persona que acompanyes surt de l'hospital, t'acomiades de les infermeres que t'han vist passar tots els dies amb una barreja d'alleugeriment, alegria i carinyo, i voldries poder trucar al cap d'uns dies per saber com està l'altra companya d'habitació, però te n'adones que malgrat saps coses molt íntimes d'ella, no saps el seu cognom.
I dones gràcies a la sanitat pública, a tanta gent que fa molt més del que li toca, i que a més ho fa bé i amb un somriure als llavis, i com que no saps com agrair-los-ho, decideixes escriure una entrada al blog.

9 comentaris:

Sandra ha dit...

Brutal Maria, jo hi trevallo al h. De Mataró i també he estat com a pacient i com a acompanyant. Paraules totalment encertades, m'has fet posar la pell de gallina. Gràcies

Unknown ha dit...

Preciós relat del dia a dia d,un hospital. Soc infermera i m,encanata veure la percepció dels que viviu l,experiència des de l'altre banda. Felicitas i salut

Anònim ha dit...

Boniques paraules!! Soc infermera i parlo de vostè als pacients mes grans que jo, no es protocol

Montse lópez ha dit...

No pots haver fet un millor relat Maria. M'hi he vist reflexada acompanyant el meu pare en diverses ocasions i aquests són els sentiments...

Mayte Martinez ha dit...

Te felicito como has transmitido la posición de las dos bandas, no soy enfermera pero he sentido esa sensación y por cosas de la vida si que estado en el otro lado y se agradece algunas enfermeras que realmente aman su profesión! Felicidades

Josep Bermúdez Guillamón ha dit...

Gràcies, Maria, pel teu relat i la teva sensibilitat.

Jordi Morrós Ribera ha dit...

A mi m'has fet tirar enrere uns quants anys durant els quals l'hospital de Sant Pau de Barcelona va ser gairebé com la meva segona casa. En el nostre cas fou com a pares d'un dels nostres fills que ja de naixement va portar de naixement una història clínica força complicada que en el nostre cas va començar a millorar significativament cap a l'any 1995. Un aspecte que per a mi va ser molt dolorós de les nostres estades a Sant Pau era anar fent la llista dels infants que vam veure morir i l'acompanyament que els feien els pares. Només de recordar-ho se'm posa la pell de gallina.

Andrea ha dit...

Un text increíble Maria! Sòc treballadora de l'hospital de Mataró i m'ha fet emocionar molt.
Gràcies.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Gràcies a tothom! No esperava la repercussió d'aquest post: ha tingut més de 10.000 visites!
I torno a dir, moltes gràcies pel servei que doneu. Feu més dolços moments ben aspres.
Maria