dilluns, 22 de maig de 2017

Dir no

No sabeu l'enveja que em fa la gent que diu no amb tranquil·litat, sense desfer-se en explicacions. Quina enveja em fan, també, la gent a la que ja directament no els demanen coses. Però en som alguns que sembla que puguem amb tot.
Em costa, dir no. Em costa decebre a la gent que em demana coses, col·laboracions, ajuda, que els escolti, que faci... 
Potser és per l'educació rebuda. Les monges, amb aquell sentit del deure que em van inculcar gairebé a foc. I després, els grups de joves, de fe, (aquella Jobac amb el lema "presents i actius allà on som") També hi ha l'agraïment a les persones que donen el seu temps, que fan coses que no els toca i que, al capdavall, són els que marquen la diferència. Una mica per tornar favors, per donar gràcies als sí rebuts, em costa dir no.
Total, que vaig omplint la quotidianitat de mil obligacions. Algunes les estimo, altres no tant, i altres no gens. També em passa una cosa curiosa: que sovint em diuen que he de parar, que no entenen d'on trec el temps i tal i pasqual... i els que m'ho diuen són els que em donen encara més feina.
Ara, doncs, he dit que no. A una tasca que m'havien encolomat i que jo entenia que no era feina meva, i a més és que no tenia temps material per a fer-la. En altres moments del curs, o moments vitals meus, ho hauria entomat. Però ara, la veritat, ja no hi cap més en aquesta vida que porto.

Com m'ha costat! Perquè clar, quan sempre dius que sí, el primer no és rebut amb sorpresa.
I el fort és que m'he trobat justificant-me. Explicant el per què. Potser per convèncer-me a mi mateixa. Potser intentant que s'entengui que, amb el que em costa dir que no, cal que se'm respectin les negatives.

Hauria d'aprendre'n. Em sembla que em posaré davant el mirall, i ho repetiré moltes vegades.
NO.
M'agradaria dir-vos que m'ha alliberat, però no sé ben bé si és així, encara tinc sentiment de culpa, alguna part del meu cervell està intentant negociar, potser pots fer encara una mica més, em diu el dimoniet antipàtic.
En canvi, l'angelet que tinc a l'altra banda, em diu que confiï.
Amb una mica de sort, el No és com els petons: el que més costa és el primer.


5 comentaris:

M. Roser ha dit...

Em sembla que també sóc de les teves, de les que no sabem dir que no i la gent se n'aprofita descaradament, fins que arriba un dia que decideixes plantar-te i res de mala conciència, un alliberament total...
ÉS curiós perquè els altres si que saben dir que no, ves per on!!!

Que tinguis un bon dia.

xavier pujol ha dit...

A mi també em costa dir no, però amb l'edat en vaig aprenent.

M. Teresa ha dit...

Dir no vol entrenament, però es pot aconseguir i amb el temps desapareixen els remordiments. T'ho asseguro.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Hola a tothom!
Bé, després d'una setmana d'aquell no, dir-vos que no va ser un no tan hermètic com jo volia. Però que igualment em va alliberar.

Helena Bonals ha dit...

Precisament jo et volia demanar una cosa, però me n'estaré!
La meva baixa va venir de quan vaig sentir que a la feina m'exigien massa, que estava al límit de les meves forces. "If you are tired, learn to rest, but never quit": em faig meves aquestes paraules. A més, treballant he accedit a un món al qual difícilment renunciaré.