divendres, 25 d’agost de 2017

Carta oberta al Mateu, o sortir del niu

Ho vas fer fins molt tard, i ara reconec, amb recança, que estava una mica preocupada: Els dissabtes, sempre a una hora indecent del matí, sentíem la porta del dormitori obrir-se a poc a poc. Després, unes passes veloces i lleugeres pel passadís a les fosques. Veiem el teu caparrot a contrallum, als peus del llit, just abans de que t'hi enfilessis decidit, amb aire de victòria. Intentaves ser discret perquè no et féssim fora, ens abraçaves golafre de petons, i jo notava l'olor que feies, la calidesa de la teva pell de vellut, les manetes infantils, intentant abraçar-me sencera, mentre jo t'acaronava suaument l'esquena i acceptava de mala gana que ja no dormiria més.
Algun dia haurà de deixar de venir al llit, ens dèiem, i raonàvem amb tu i t'explicàvem que tenies un llit de nen gran per dormir solet tota la nit, però tu somreies murri i feies que sí, i al dia següent hi tornaves.
Ahir, quan vaig anar a dormir hi vaig pensar.
En la pressa que tenia, quan eres petit, de que et fessis gran. I ara, estimat Mateu, no saps el que donaria per poder tornar, ni que fos sols una vegada més, a sentir els teus peuets corrent de puntetes, la lluita amb els llençols per esmunyir-te entre el teu pare i jo i la carona còmplice amb la que ens miraves satisfet quan la llum del sol t'ho permetia.
Demà les teves passes lleugeres et portaran a terres llunyanes, de parlar estranger, on sempre plou i la terra és verda i el vent fred
I el llit dels teus pares, l'escalf segur del teu refugi d'infant, quedarà aquí, orfe de tu.
I estem orgullosos de que siguis tan valent, i confiem en què l'experiència, a tu i a tota la família, ens anirà molt bé. Miro la teva estampa, l'elegància amb la que et mous, la veu atronadora, els peus enormes, la barba que ja et fastigueja haver d'afaitar. Ara ets tu, que t'ajups a fer-me un petó, i em pregunto si en els plecs de la teva memòria conserves encara la imatge de quan m'havia d'ajupir jo. Ets un noi capaç, llest, solidari, saps fer amics, gaudeixes de la natura, de l'esport, de la poesia, de l'art, de la música. Seràs capaç de fer el que vulguis a la vida, perquè a més de la teva intel·ligència i sensibilitat, tens un gran sentit moral, i moltes ganes de deixar el món millor.
Et fa por i il·lusió a la vegada, ens vas dir fa un parell de dies. També et sap greu estar tant de temps sense veure'ns, però de cap manera t'ha de frenar la recança de deixar-nos enrere. És llei de vida, t'hem donat les arrels, però també hem enfortit les teves ales, i has de volar, i ser lliure i feliç.
Però no deixo de sentir que, no sé com dir-ho... que ha anat tot massa ràpid.

3 comentaris:

M. Roser ha dit...

Preciosa aquesta carta oberta al Mateu i una mare que li cau la baba quan en parla...M'has fet pensar en una cosa que he sentit sovint, però que en el teu cas només és real la primera part: "els fills quan són petits, te'ls menjaries ( a petons) i quan són grans et penadeixes de no haver-ho fet"...Tens raó quan dius que tot va massa de pressa, sobretot el temps. Felicitats per tenir un fill del qual n'estàs orgullosa!!!
Petonets.

Helena Bonals ha dit...

Hi ha moltes situacions a la vida que fan això, por i il·lusió alhora. Les millors, crec.

Maria Escalas Bernat ha dit...

M.Roser, jo també algun dia me n'he penedit de no menjar-me'l!
Helena, tota la raó.