diumenge, 5 de novembre de 2017

El paradís del professor

Malgrat la voràgine política que estem vivint a Catalunya, hi ha moments en els que cal aturar-nos i no deixar que ens prenguin segons què. I un d'aquests moments fou dijous passat. 
El conservatori de Badalona celebrava el concert de principi de curs amb un homenatge a Miquel Roger, estimat professor que va morir el passat març d'un accident de trànsit. Em van demanar que digués unes paraules, doncs jo formo part de les primeres fornades dels seus alumnes. Quan marxava cap a Badalona, vaig tancar la ràdio, esgarrifada per l'empresonament del meu govern legítim. No volia sentir les notícies. No volia que em prenguessin també aquest moment de record cap al professor que em va marcar tant.
No sé si vaig fer bé. Fou un acte de resistència. Potser petit. Però era el que el meu cor em demanava de fer.

Això que adjunto a continuació és el primer text que vaig escriure per a l'acte. Després el vaig haver de retallar, per qüestions de timing, però com que aquí si us sembla massa llarg podeu deixar de llegir quan vulgueu, us ho poso tot. 



Què és el paradís?
M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica. Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, escoltant el que dèiem, en aquell conservatori vell al que anàvem, que era gairebé una casa de nines. A vegades plantejaves una pregunta i ens deixaves discutir entre nosaltres, mentre ens observaves en silenci, hi havia dies que a classe parlàvem més tots els teus alumnes que tu. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.
Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat que eres tan proper als alumnes que tant t’era parlar del sentit de la vida com de motos, tant era parlar de filosofia com gorrejar un cigarro a qualsevol alumne. 
Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.
Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem rebut les teves respostes, i hauríem sortit de classe tranquils.
Anàvem a classe amb els deures fets, estimat professor. Llegíem el que ens recomanaves, i ens preparàvem bé la classe. Esperant les teves respostes. Però sortíem amb més i més preguntes, ens deixaves anar, atemorits i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 
Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va deixar empremta en nosaltres.

Què és el paradís?
Potser si tu no haguessis estat professor nostre, pensaríem que el paradís és un lloc estàtic, tranquil, i tebi. 
Però qualsevol persona que hagi passat per les teves classes, sabrà que mai hi haurà respostes senzilles. O si més no, haurà agafat el gust a treballar-se la resposta, a poc a poc, sense quedar-se amb el primer resultat que s’obté.

Potser és algun lloc on s’aprèn. No un lloc quiet on ho sabem tot, on ens adormim feliços.
El paradís, estimat professor, és potser un lloc on evolucionem, on estem esdevenint, constantment reconeixent-nos i gaudint. On hi ha més gaudi que en l’aprenentatge?
El paradís, Miquel, és un lloc ple de professors com tu. Un lloc ple de música. De gust per l’art. Un lloc on ens podem entretenir amb petits detalls, on cerquem el so, on la paraula discutir té tot el seu sentit: parlem, i parlem, i parlem, i aprenem, els uns dels altres, mentre la conversa va sobre l’amor, sobre política, sobre l’equilibri, sobre la tensió, sobre la bellesa, sobre els camins possibles (quina falta que ens fa ara la teva opinió, Miquel!) 
En aquest paradís on aprenem constantment, es busca el detall, la precisió, i res es dona per sabut, i res és veritat absoluta.
Potser el paradís és una taula parada amb una llarga conversa. 
Potser el paradís és aixecar-nos d’aquesta taula amb més preguntes al cor.

Segurament, estimat professor, si les teves preguntes ressonen encara, al cap de trenta anys, en els que et van tenir de professor, continuaran ressonant també d’aquí a seixanta anys, quan els darrers dels teus alumnes encara et recordem…
No podem dir-te el que és el paradís. 
Però potser sí podem dir que no només ens has fet mil preguntes, sinó que hem après, amb tu, a ensenyar. I que durem el teu llegat més enllà.
No sabem el que és el paradís, estimat Miquel, però sabem que tu tastes l’eternitat.

3 comentaris:

Robert Armengol ha dit...

Molt gran el Miquel. M alegro molt que et creuesis amb ell

Maria Escalas Bernat ha dit...

I jo me n'alegro també d'haver-me creuat amb tu, estimat amic.

M. Roser ha dit...

Un record preciós aquest escrit, és el què jo voldria que els alumnes que he tingut pensessin de mi...He pensat que era com el teu Merlí particular!!!
Petonets.