divendres, 8 de desembre de 2017

No sé què he de fer.

Mentre escric aquestes línies la tinc aquí, al meu costat, miolant. No vol res. Ni aigua, ni menjar, ni sortir, ni escalfor. Simplement es posa al meu costat i miola.
Què em vol dir?
Quan era joveneta pujava d'un salt sobre meu. Li encantava posar-se sobre el teclat de l'ordinador, no sé si per l'escalfor de l'aparell, perquè així se sentia observada, o perquè pretenia (des)ajudar-me a escriure. També se m'asseia a la banqueta quan tocava el piano i intentava jugar amb l'oboè quan jo el movia mentre estudiava. Ho feia perquè toqués dempeus, que és com s'han de tocar els instruments de vent? No ho sabré mai.
Ara ja té vint-i-un anys, i quan toco l'oboè protesta ostentosament fins que se'n va, tota indignada, on el so de l'instrument no la molesti. El piano, ves per on, no li molesta, com tampoc el so del violí del Miquel. Fins fa poc era una velleta una mica malhumorada, capritxosa però feliç. Fa cosa d'un mes, però, ha començat una davallada vertiginosa. Menja poquíssim, (però molt sovint) i beu molta d'aigua. Està molt prima, i dorm tot el dia. Abans em venia a rebre sempre que arribava a casa. Ara, pobreta, es queda al coixí del costat del radiador, i fa meeeeeu, des d'on està, una mica per dir-me t'he sentit arribar però em fa mandra venir a rebre't.
I sabeu, no sé què fer. No sé si ella preferiria acabar, o ja li està bé, aquesta placidesa d'hores lliscant suaus al costat del radiador calent. No sé si li fan mal els ossos, si té por a la foscor (per la nit sol fer molta fressa, però ho ha fet sempre) No sé si enyora els temps feliços, quan era jove i àgil, o si en sap més que jo i és capaç de viure el present sense pensar en el que ja no pot ser.
Em fa pànic dur-la al veterinari i que em diguin que pateix i no es pot fer res, i que més val estalviar-li els darrers dies. També em fa por que els meus dubtes estiguin allargant innecessàriament una situació de dolor.
Si fos una persona, si n'haguéssim pogut parlar, ella i jo que hem compartit tants silencis i complicitats, que ens hem dit tantes coses només mirant-nos als ulls o tancant-los amb dolcesa, i ves per on, ara, potser en el moment més important, no sé què vol. És dolorós ser responsable de la vida d'un animal que estimes en aquests moments finals. En parlo amb la gent propera, ho veuen més fàcil que jo. Però ella i jo hem estat tan unides, que em costa fer el pas. Em fa basarda posar-la al transportin per dur-la al veterinari. També quan estic unes hores fora de casa, em fa pànic tornar i trobar-la morta. No voldria que morís sola, però tampoc vull portar-la a morir. Faci el que faci, sabeu, pensaré que no estic fent el correcte.

4 comentaris:

M. Roser ha dit...

És tot un dilema...Veig que ja és molt velleta, però sinó veus que pateixi, potser cal esperar que la natura faci el seu fet, una altra cosa seria si la veiessis patir i el veterinari t'ho aconsellés...Aquesta és la meva opinió, però pensa que jo no m'hi he trobat mai. Pensa-t'ho i fes el què el cor et digui.
Que tinguis un bon dia.

Helena Bonals ha dit...

Jo no vaig voler que el meu gos morís abans d'hora. A vegades em sap greu, però és que no podia i ja està. No crec que el meu comentari et serveixi de res...

Maria Escalas ha dit...

Gràcies.
Fa dos dies que menja poquíssim, gairebé testimonial, li costa caminar i s'està molt quieta.
Jo assaboreixo aquests darrers dies acaronant-la i agraint tot el camí fet.

Anònim ha dit...

Jo la portaria al veterinari