dijous, 16 de març de 2017

Les converses del whatsapp

Fa un parell de setmanes, vaig perdre totes les converses de whatsapp. No sé pas com va ser. Vaig deixar el telèfon dins la bossa, vaig veure un llum obert, el vaig agafar per a tancar-lo, i el que vaig fer en realitat va ser donar l'OK a esborrar el whatsapp del telèfon. Me l'he tornat a instal·lar i he conservat tots els contactes, però he perdut les converses.
Al principi em vaig quedar amb cara de beneita mirant el telèfon. No pot ser, no pot ser, no pot ser, em repetia nerviosament. 
Després una glopada de tristor intensa em va venir: he perdut la conversa amb la Txelo. Altres coses són recuperables (fotos, acudits) però totes les albades que em va enviar la Txelo durant la seva malaltia ja no ho tornaran mai més.
Quan ho he explicat a amistats, hi ha hagut gent que m'ha dit que de fet, es pot recuperar, fent alguna cosa al mòbil, anant a l'historial de còpies de seguretat, alguna cosa així. 
De totes maneres, he decidit no fer-ho. Sabeu per què?
Un cop superada la pena de perdre la conversa de la Txelo, vaig sentir una mena d'alliberament. Pot semblar-vos una beneitura, però vaig veure que no era tan important com això, guardar tants acudits i tantes fotos, i tantes converses. 
Perquè també he perdut alguna conversa desagradable. He perdut converses que sempre encetava jo, i viceversa. He perdut un munt de xorrades que m'ocupaven memòria, i no només del telèfon, no sé si m'explico.
He pensat, sabeu, que va bé fer neteja. Tampoc està malament, tornar a començar. He pensat que les coses que se m'obliden si no les rellegeixo, és que no valen la pena de recordar. 
Ara hi haurà contactes que tardaran molt a tornar a estar a dalt de tot. S'han perdut, allà avall de tot, i no passa res, perquè la vida és això, tirar endavant.

I tanmateix, la Txelo sempre la duré al cor, i no em cal repassar la nostra conversa. Potser va ser una manera inconscient que vaig tenir de passar pàgina. I fa mal perdre segons què, però és el preu d'avançar.

Sabeu allò de "si volviera a vivir, viajaría más liviano"? Doncs això. He vist que netejar les converses m'ha alleugerit.

diumenge, 5 de març de 2017

El Rèquiem de Mozart

És quelcom que em passa habitualment, i suposo que a tots els músics ens passa: hi ha obres amb les que et vas trobant, al llarg de la vida van tornant a tu, t'hi has d'endinsar una i altra vegada, i recordes els versos de Neruda, 
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles
nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos

I penses com has crescut, com ets tu però ja no ets tu, potser ets "més tu". No sabria explicar-ho, per una banda tinc les coses molt més clares, per altra, qüestiono moltes certeses d'aquell moment. 
M'està passant ara amb el Rèquiem de Mozart. 
L'agost del 1991 vaig anar, com a membre de l'orquestra pilot, a un curs de direcció que feien a Lleida, a la Caparrella, a finals d'agost. Ai, no em pregunteu qui ho organitzava, ho he oblidat totalment. 
Bé, la cosa està en que a una de les obres que tocaven, el Rèquiem de Mozart, no hi ha oboès. Com que lliurava, vaig aprofitar per afegir-me al cor i assajar-ho. 
El Bartolo havia mort feia uns mesos, i jo estava escruixida. No em veia capaç de tornar a somriure des de dins, de tornar a ser jo. Em pensava que sempre més la vida seria esmorteïda, apagada, com si cantés amb sordina, com si, per evitar el dolor intens, hagués d'evitar també el goig.
D'alguna manera la música em va sanar. No només vaig recuperar el somriure: també vaig viure intensament aquells dies, vaig conèixer gent que encara ara és importantíssima per a mi, i em va passar quelcom iniciàtic: vaig saber conjugar el dol, la pena intensa, amb una gran joia de viure, amb una alegria vibrant, amb un sentiment d'estar assaborint a fons l'estiu, els meus vint-i-un anys, l'amistat i la música.
I vaig entendre que sempre més ploraria el Bartolo, però que seria feliç. I que, d'alguna manera, li ho devia a ell.
Ara, tants anys després, el Rèquiem torna a mi*. És també un moment molt intens: a l'any 91 em sentia vella, tenint 21 anys. Ara em sento madura, i sóc conscient d'una força i una acceptació que mai havia sospitat poder tenir.  És curiós, sempre havia pensat que em sabria greu, i al contrari, m'encanta tenir l'edat que tinc i deixar enrere les servituds de la joventut. La meva vitalitat no me la donen els pocs anys, sinó tots els camins recorreguts, tot el que he après, i una ferma voluntat de viure intensament.
O sigui que, després de tants anys, i tanta música, tant goig i tant dol, torno a cantar-lo, revisant el que vaig ser, acceptant el que sóc, encaminant el que vull ser.


*Podeu venir a escoltar-nos el proper divendres dia 21 d'abril, al teatre monumental de Mataró, a les 20:30. Cantem el Cor Ciutat de Mataró, dirigits per Jordi Lluch, la versió per a cor, quartet solista i piano a quatre mans que en va fer Czerny. Més informació aquí