dijous, 18 de gener de 2018

No hi ha res més democràtic que un hospital

Solem aplegar-nos amb gent que pensa més o menys com nosaltres, que els agrada les mateixes coses. És qüestió d'afinitat, de sentir-te a gust, més que d'intransigència. Potser mantenim també amistats antigues, de quan encara no havíem arribat al que som ara, i més o menys ens hi relacionem, sentint-nos magnànims perquè tolerem que no tothom pensa com nosaltres, però quan més antagònics són als nostres pensaments o valors, més incòmodes ens sentim, i per tant, menys interactuem.
I així, poc a poc, rodejats de gent afí que pensa el mateix que nosaltres, arribem a pensar que el normal és pensar com pensem nosaltres.
Però hi ha un dia en què, per exemple, la teva mare es trenca una cama, amb una patinada d'aquelles absurdes dels dies de pluja i presses. 
I passes hores en un box d'urgències, i escoltes converses alienes, de gent que en moments de pena, de dolor o d'incertesa, relaxa les contencions que sovint ens posem. No hi ha res més democràtic que un hospital. A un hospital hi va tothom. Rics, i pobres, gent que llegeix i gent que veu TV5, joves, nens i vells. Les infermeres passen, somrient suau, llimant les estelles del teu dolor, com àngels que enlloc d'ales van amb crocks, i tu, camí de la radiografia, veus una mare exhausta que treu forces que no té, intentant somriure mentre dóna el pit a un bebè que porta tota la nit amb febre, o a un energumen exigint a personal sanitari sobresaturat coses que no estan a la seva mà, o a un avi cansat esperant dòcil el seu torn.
I després, comparteixes habitació amb algú que no tornaràs a veure mai més, però a qui sents plorar per la nit, sense saber si acostar-t'hi o fer veure que no ho has sentit.
Mai saps si fer o no fer.
O, esperant a la porta dels quirofans, tranquil·la perquè la situació no és de vida o mort, estàs al costat d'una família angoixada, amb els ulls espantats. Més tard, entens que és una mare amb tres fills o filles amb les seves parelles. I quan el cirurgià els crida, entren els joves, però la mare no, i quan es queda sola, es posa a tremolar i a plorar, però al cap de 10 minuts els fills surten i la mare fa un posat serè mentre li diuen que al seu home just l'han obert i tornat a tancar, que no hi ha res a fer, que només cal esperar un final digne i sense dolor. 
I la dona, que fa una estona estava trencada, sanglotant i tremolant, ara, serena, diu que ell sempre havia dit que no ho volia saber, si es donava el cas, que es mor, i que han de respectar aquesta decisió, i mentre els fills intenten negociar amb la mare, tu penses que una mica ets una intrusa en aquest drama familiar, però bé t'has de quedar, esperant notícies, i voldries fer-t'hi més, abraçar a la dona, dir-li que pregaràs pel seu marit. No goses, per por de ser mal rebuda.
Altra vegada no saps si fer o no fer.
I al restaurant hi trobes, com hi era fa un any, la mateixa dona afable cobrant, i penses quin bon rollo que dóna aquesta dona, amb la de drames que deu veure passar. I a l'entrada, coincideixes amb algú que no saps ben bé com es diu, però trobar-vos aquí us fa sentir, d'alguna manera, properes, i us expliqueu més o menys les penes.
I quan tornes a ser a casa, vas processant tot el que has viscut durant aquests dies, i penses que, almenys ho pots escriure, a veure si no ho oblides.
No hi ha res més democràtic que un hospital, deia. Quanta gent, quant dolor, quanta lluita, quanta solidaritat, quanta dedicació més enllà de la professionalitat que hi ha en un hospital. 
Com sempre, al cap de setmanes de tornar de l'hospital, encara hi penses, en la gent que s'hi va quedar. Et preguntes per aquella família que va rebre aquell diagnostic terrible. Per l'àvia que plorava en silenci.
I, també com sempre, mentre fas vida normal, recordes d'improvís que en aquells moments potser a algú li donen una notícia terrible. O que potser en aquells moments està naixent un infant.

2 comentaris:

M. Roser ha dit...

TEns tota la raó i que bé que ho expliques...Malgrat tot millor que no haguem de gaudir d'aquesta democràcia!
Bon cap de setmana.

Helena Bonals ha dit...

A la meva mare li agrada molt d'anar a la Teknon, com si un hospital més bonic hagués d'allargar la vida i treure el sofriment per ell sol.