dilluns, 21 de maig de 2018

El conillet


Al Mateu, els reis li van dur aquest conillet, l'any que es van endur la pipa. A mi em feia por que rebotís el pelutx  i demanés que li tornessin la seva estimada pipa, però li va entrar per l'ullet dret, que se sol dir, el va abraçar entusiasmat i es va convertir en el seu amic inseparable.
Arreu on anava el Mateu, anava el conillet. Va fer força viatges en vaixell i en avió, va anar a França i a Noruega, algun dia vam haver de tornar enrere perquè no l'havia agafat... Ara que ho penso, és estrany, sent tan despistat, que no el perdés mai.
Les primeres colònies que va fer les mestres van donar permís als nens per dur algun pelutx. El Mateu es va preparar el seu amiguet, però després li va fer vergonya, i em va dir que me'l deixava que li guardés jo. 
El va mirar, se'l va menjar a petons, i me'l va donar dient-me:
–Veus? Quan m'enyoris, pots abraçar-lo i pensar en mi. 
I se'n va anar feliç, amb una motxil·la que era més alta que ell, pensant que com que em deixava en penyora el seu estimat a mi no se'm faria tan feixuga la nit en que ell estaria lluny.
Ja fa anys que el Mateu no agafava el conillet per anar a dormir fora, i de fet, aquí a casa el tenia a una lleixa de la seva habitació. Quan va marxar a Irlanda, li vaig fer la broma de si se'l volia endur. Ell va bufar i va somriure. Jo vaig agrair íntimament que el seu company es quedés a Mataró, era com dir encara tinc aquell infant a casa, ha marxat l'adolescent, però una gran part del nen que fou es queda aquí. 
Me'l vaig afillar jo. Tot aquest curs el conillet ha estat dormint a la meva tauleta de nit, a sobre els llibres que esperen torn per ser llegits, i era com si vetllés el meu son. Us he de confessar que, alguna nit en que l'enyorament s'ha fet més cru, l'he abraçat, rastrejant en ell els petons que el meu fill li va fer de petit. Acarono el seu cos lleuger i suau, la seva orella, la cua feta una boleta despentinada... I penso en el Mateu, en el camí que ha fet aquell infant tan dolç, en els dies passats a un país tan plujós i verd, fent-se tan gran, tan lluny d'aquell nen inquiet i trasto que era.
Aviat torna.

3 comentaris:

M. Roser ha dit...

I és que els nens es fan grans i aleshores els entra la vergonya...Ves per on el conillet no es pot pas queixar, perquè ha passat de ser la mascota del fill a tenir els mimitos de la mare.
Segur que en un tres i no res , el noi ja tornarà a casa i li agradarà saber que la mare quan mirava el peluix, pensava en ell!
Petonets.

xavier pujol ha dit...

Una història molt entranyable la del conillet del Mateu.
Guardo un nino de goma que es diu Quimet Ventarró que és tan vell com jo. O més, perquè el tinc des de sempre, i quan vaig néixer ja devia estar fabricat. Ara deu tenir uns 63 anys.
Si el vols conèixer:
http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/2014/10/capacitat-de-reaccio_19.html

Helena Bonals ha dit...

Tinc un poema dedicat a una nina de roba que vaig perdre a final de curs.

Dels catorze en endavant

Perdre una nina a final de curs,
i en tornar al setembre no retrobar-la.
La buidor del pas a l'adolescència
va ser d'una manera semblant.
Després de l'estiu ja no érem amigues.