dilluns, 3 de desembre de 2018

Sístole-diàstole

És curiós com la vida va avançant de manera cíclica, sigui en micro o en macro. Suposo que és intrínsec a la nostra natura, i que les dones, sagnant cada mes, en som molt més conscients: tot el nostre món és cíclic, l'hivern dóna pas a l'estiu, i aquest a un altre hivern. Potser així pensem que, si perdem ocasions, d'alguna manera, la vida ens dona segones oportunitats, perquè siguin quines siguin les nostres covardies o indecisions, el camp tornarà a tenyir-se d'ocres, o el mar a lluir i espetegar contra la nostra pell, la vida torna a ser com havia estat.
També l'univers és cíclic, tot i que en una mesura tan immensa que nosaltres mai podrem copsar-la: ara està en expansió, després d'un big-bang que ens empeny cap a l'exterior, i hi haurà una part de quietud, d'incertesa, abans de tornar a replegar-nos cap a un punt minúscul des d'on tot recomençarà, com un immens pulmó que inspira i expira, i qui sap quantes vegades aquest univers ha fet aquesta sístole-diàstole, però nosaltres, pobres humans, ens entretenim escrivint, tenint fills, regant plantes, construïnt piràmides o enderrocant imperis, i tanmateix, és possible que siguem un accident fortuït de l'univers, tan insignificant com ho és per a nosaltres la mosca del vinagre.
I tot això ho he pensat perquè estic tornant a assajar pastorets, com gairebé cada any des de en fa més de vint (només vaig faltar l'any que vaig tenir el Miquel i un altre any que el director va dir que "no volia mercenaris" i va posar a tocar amateurs no professionals)
Cada any, doncs, torno a la deliciosa representació dels pastorets de Mataró. Però, com diria el poeta, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. 
Ens retrobem els músics, com passa quan toquem la missa de les Santes, som més o menys els mateixos cada any,  però un any més vells, riem, tu també t'has passat a les progressives, i dius mira que fa el meu fill, i li mostres una foto del telèfon, i al final m'he separat, et diu l'altre, i tu desitges que li vagi bé, i la noia ha entrat a la universitat, diu el de més enllà, i en tot un any no ens veiem, però durant uns mesos passarem molta estona en la complicitat i la foscor del fossat, i ens sabem el diàleg de la funció, després de tantes temporades, i ens fem bromes dient el mateix que diuen els pastorets que estan assajant a dalt l'escenari.
I et creues, darrera l'escenari, amb xicots que abans estaven al ball de pedretes i ara ja fan de tècnics, i penses ells també creixen però també continuen aquí, donant-ho tot per a que l'espectacle rutlli. 
Quan entro al fossat, és com si un trosset d'aquella Maria de fa més de vint anys m'estigués esperant. Necessito, suposo, prendre consciència de tornar on estava abans, sent la mateixa però no sent-ho. I fer les paus amb aquella que vaig ser fa tant de temps, desitjant que, si la meva ànima va deixant fantasmes, trossos de consciència que se'm desprenen i queden als llocs on he estat molt feliç, o immensament desgraciada, o simplement hi he passat tanta estona, un tros de fantasma meu ha esperat pacient que tornés, com esperen els campanars que tornin les cigonyes, i potser és capaç de mirar-me i reconeixer-me. Això significarà que no he canviat tant, que no he renunciat a tants somnis ni sóc tan diferent com això. 

3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

A mi no m'agradaria de ser com fa vint anys, soc infinitament més feliç ara. Tot el que baixa puja, i jo ara estic en pujada. Em queda poc temps, però jo també m'he colat a la festa.

Maria, una pregunta que no ve a tomb: a la teva darrera novel·la hi surt una orquídea en algun moment? És que tinc un record vague d'haver-ho llegit fa poc, i no recordo on. Ho necessito per un projecte de la feina!

M. Roser ha dit...

De vegades el pas del temps ens fa reviure coses que sembla que ja les havia engolit el passat
però al cap i a la fi en tornem a gaudir, perquè així és el cicle la vida, oi?

Bona nit, Maria.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Hola!
Helena, surt una explosió de líliums, en un ram de flors, però no recordo cap orquídea.
M. Roser, doncs sí, jo gaudeixo molt de tornar a gaudir aquestes coses. Tornar a assajar els pastorets, cada any, sent diferent però en realitat seguint sent la mateixa, em produeix un gran goig
Moltes gràcies per passar-vos per aquí!
Maria