dilluns, 29 de juliol de 2019

Deu anys del Cor Ciutat de Mataró


Cada cert temps, normalment a l’estiu, que sembla que hi ha poques notícies o que treballen els becaris, surt a premsa una nota que diu que en una coral, els batecs del cor dels cantaires se sincronitzen. I els que solem cantar somriem, i pensem mira, un altre periodista descobrint la sopa d’all.

Fa deu anys que al Cor Ciutat de Mataró en donem fe: cantar en grup va més enllà d’emetre sons més o menys afinats i a tempo. 
El nostre primer concert va ser fa deu anys justos, el dia de Santa Marta de 2009. Repasso la meva trajectòria personal d'aquests darrers deu anys, i comprovo com aquest grup ha passat a ser una part molt important del meu teixit emocional, perquè en una dècada dóna temps per a un munt de vivències, d'assajos intensos, de concerts vibrants. Us he parlat varies vegades del cor, podeu llegir-ho a l'etiqueta Cor Ciutat de Mataró

I avui, mirant enrere, només puc dir un immens gràcies. 
Perquè la música, com l’amor, arriba a la seva plenitud quan es genera quelcom que transcendeix del tu i del jo, i va a parar al nosaltres, aquest nosaltres tan immens que ressona, no només en els concerts, també en les complicitats dels assajos, en les amistats nascudes o aprofundides en aquests anys, en els viatges compartits en cotxe, en les confidències de les xerrades sortint d'assajar, en les abraçades, els bon rollos, els desitjos, les alegries compartides, les penes, que també n'hi ha hagut, i la tossuderia de sortir de la comoditat de casa els dimecres a la nit, a sincronitzar els nostres cors, la nostra respiració, a fer que aquest "nosaltres" esdevingui. 
Gràcies a tots els que n'heu format part. Gràcies, sobretot, a Jordi Lluch, director i pare d'aquest projecte. Gràcies al públic entusiasta que omple gairebé sempre els auditoris on actuem. 
Gràcies.
Continuem!


dissabte, 13 de juliol de 2019

La set

Sabeu quan us enguixen una cama, que no feu més que veure gent amb crosses pel carrer? Doncs jo, que darrerament m'estic plantejant reinventar la meva vida, no faig més que trobar senyals. 
Per exemple, aquest:
L’altre dia vaig anar d’excursió i vam pujar a Monti-sion, un santuari a prop de Porreres (Mallorca) Un d'aquells llocs preciosos, lluny dels itineraris habituals dels turistes, on val la pena perdre's.
I anava pensant, com faig darrerament, en tots els meus dubtes. En la por que em fa seguir els meus somnis i abandonar la certesa, passar per una zona desconeguda, sense tenir clar si més enllà hi haurà gaire seguretat. 
I vaig veure aquesta imatge, i vaig recordar la lletra la cançó de Taizé basada en una poesia de Sant Joan de la creu:

“De noche iremos, de noche
que para encontrar la fuente
sólo la sed nos alumbra”. 

I vaig pensar en els meus dubtes. Estic davant una cruïlla, i em fa molt de respecte la manca de full de ruta, la falta de seguretat. 
I mirant aquest pou, recordant la cançó que tantes vegades havia cantat, vaig entendre que sovint la companya d’aventures és la incertesa,  que l’única seguretat que tindré serà l’ànsia. El desig. I que és ell el que em guia.
Continua fent molta por, tot i així.
Però simplement només puc confiar que tanta set té alguna raó de ser.

dijous, 13 de juny de 2019

Oportunitats retrobades.

Una de les coses que m'agraden d'anar fer anys és que la vida em retorna moments, i a poc a poc tot quadra. Vaig entenent que no és veritat, que tinguem una sola oportunitat, que no només tenim una vida, i que, amb atenció i sensibilitat, podem tancar cercles.
M'ha passat en diferents estrats. Gent que fa anys em va fer mal i ara torna a aparèixer, i entenc que és una immensa oportunitat de perdonar, i que això m'allibera. Ocasions que vaig deixar passar i que ara, fins i tot millorades, puc tornar a valorar, i sent més forta i més sàvia. Situacions que no van poder ser, i que avui fins i tot agraeixo que no es donessin.
Això em relaxa, sabeu. Pensar que no tot ha de ser ja, ara, aquí. Confiar en que les coses que han de ser, acabaran sent. I que no cal forçar les que no han de ser.
Sabeu per què us explico tot això?
Fa quatre anys vaig deixar una abraçada pendent. Vaig veure una persona que no coneixia de res, vaig sentir que necessitava que l'abracés, però no ho vaig fer. Vaig tenir vergonya, prevenció, por de que el meu gest no fos ben rebut. Si voleu llegir el que va passar, ho podeu fer clicant aquí.
Bé, doncs ahir, en un restaurant, em vaig tornar a trobar aquesta noia. Vaig tenir un moment de vacil·lació. Li vaig preguntar si treballava a tal lloc feia uns anys, em va dir que sí. 
Vaig dubtar. Potser li semblaria molt estrany el que li anava a dir. A més no m'ho vaig preparar.
–Fa quatre anys que tinc pendent una cosa amb tu –li vaig dir. Ella va somriure, intrigada i jo vaig continuar–. Mira, un dia vaig entrar a compar. Quan sortia, vaig veure que necessitaves una abraçada, però em va fer vergonya tornar enrere. I fa quatre anys que penso que t'hauria hagut d'abraçar en aquell moment.
Ella va somriure. Va dir, doncs abracem-nos ara. 
I així ho vam fer. Vam enllaçar-nos, i vam respirar fondo, durant molta estona, en silenci, davant del desconcert dels nostres acompanyants. 
Dues desconegudes, en un restaurant, d'alguna manera, obeint a un amor més gran, que transcendeix a nosaltres, un bon rollo universal, que fa que la gent s'ajudi sense necessitat de lligams visibles.
Ai, perdoneu la cursilada, però necessitava compartir-ho.
I potser no ens tornarem a trobar, qui sap. Però, d'alguna manera, vaig sentir que aquell cercle que vaig deixar obert aquell dia es tancava, que tot tornava a lloc.
Ara seria feliç si trobés la nena a la que no vaig donar xocolata. Trobeu que serà possible?

dilluns, 27 de maig de 2019

Discernir

Dissabte passat, mentre corria, vaig sentir una petita molèstia al bessó de la cama esquerra. De fet ja ho tinc ressentit, me'l vaig trencar fa set o vuit anys corrent, també. 
Estava lluny de casa, o sigui que havia de tornar sí o sí. Vaig afluixar una mica la marxa, i vaig arribar a casa sense problemes. 
Avui, però, en tornar a córrer, el bessó m'ha tornat a fer mal. 
I he hagut de prendre una decisió. 
Què faig? 
Sovint passa. Molesta alguna part, però si continues una mica, es passa el dolor. A vegades és simplement que tens els músculs freds, i a mida que et poses en moviment, et relaxes, penses en una altra cosa i el dolor desapareix. 
Però també pot passar que, si no t'atures a temps, el que era només una molèstia acabi sent una lesió que et tingui clavada a casa massa temps. I no sé mai què fer.
He decidit continuar corrent, però pel parc de davant de casa, per si de cas em feia més mal, poder tornar. També he anat amb molt més calma. Potser massa i tot.
I mentre corria, pensava que ben bé la vida és així. Algunes vegades estem en situacions en les que no ens sentim bé. I no sabem si hem d'insistir una mica més, a veure si podem aguantar, si podem mirar-nos-ho amb carinyo, fer el cor fort, afluixar la marxa, canviar coses per tal que tot plegat ens sigui més còmode. O si hem d'aturar-nos abans que la situació sigui ja massa dolorosa i ens faci actuar de manera que no voldríem.
Que difícil que és, tot plegat, això de no poder donar uns quants saltirons endavant, uns quants anys, per mirar enrere i saber si anem en bon camí. Com envejo els que són capaços de discernir el que els convé.
(per cert, si passo pel vostre costat mentre corro i no us saludo, no m'ho tingueu en compte. Segurament no us he reconegut, cada vegada hi veig pitjor, de lluny, i amb la suor a les ulleres i tot un plegat, potser us faig un lleig sense voler)

dissabte, 11 de maig de 2019

Tot de cop

A vegades sento que em passen massa coses, totes concentrades. No tinc temps de processar-ne una que en ve una altra, i és com si la meva vida fos un stretto continuo, un punt culminant darrera d'un altre, sense donar-me alè. 
Us poso uns exemples dels darrers deu dies:
–Finalment el Joan Vives fa que em trobi amb Romà Escalas, fa més de trenta anys que ens diu, a un i a l'altre, que ens presentarà. Té raó. Ens havíem de conèixer. El Romà, persona cultíssima i de conversa vivaç, m'explica coses dels nostres avantpassats que em deixen clavada. Hi ha anècdotes tan refotudament bones que ningú se les creuria si les posés a una novel·la.
–Visito llocs sagrats per a mi, i comprovo que, malgrat els anys, continuen fent-me vibrar, que quan més sé i més sóc, més vibro. Beneeixo la gràcia que m'és concedida de poder visitar, encara, aquests llocs.
–Algú em regala una mirada que se'm clava entre els pulmons i l'espinada. Només és una guspira. Penso en tot el que callem, i tot el que diem. Penso que potser no cal parlar. Decideixo confiar en què ens hem entès. Sense paraules.
–Rebo un correu electrònic d'una persona que no conec, que ha llegit la novel·la, ha aconseguit el meu mail, i m'agraeix el que he escrit. M'emociono d'una manera íntima. Em reconcilia amb el cansament, dona sentit a l'esforç d'anys.
–Com Sant Pau caient del cavall, entenc que algú m'ha utilitzat. Em sap greu, molt. Repasso la relació, de molts anys, sota aquesta nova llum, i me'n faig creus. No penso deixar de ser qui sóc, malgrat em passin aquestes coses.
–Tinc la sort (sí, la sort!) de trobar-me amb un accident que hauria pogut ser molt greu, en el que es veu implicat un alumne al que estimo molt. L'embolcallo mentre arriba l'ambulància. L'espera se'm fa eterna, suposo que per la urgència de tenir-lo blanc, tremolant i sense saber la magnitud del que ha passat. Quan marxa, veig que estic tacada de la seva sang, i, d'alguna manera, sento que sempre més em sentiré unida a aquest adolescent encantador (està bé, però hauria pogut ser molt greu)
–Parlant d'alumnes. Un antic alumne em veu pel carrer, m'abraça, i em diu que vaig ser important per a ell. Un alumne actual m'envia un mail expressant la seva estimació. Ploro d'emoció. M'agrada la meva feina. Molt. Malgrat el cansament, malgrat l'estrés, malgrat els mals moments, fins i tot malgrat que no em deixa escriure prou. M'agrada com em guanyo les garrofes (Però si pogués vendre més novel·les, també estaria molt bé)
–Un amic andalús m'envia un vídeo promocional del partit amb nom de diccionari. Li demano que no m'enviï més vídeos d'aquesta casta i s'enfada, m'acusa de fascista, intransigent i supremacista. Li demano que no parlem del tema, i continua atacant: sóc una covard que no vull saber la veritat. Decideixo no contestar els seus whatsapp i s'enfada molt. Aquest amic, que és més jove que jo, fa més de vint anys que viu gairebé sense treballar, encadenant subvencions, prestacions i d'altres. No goso replicar-li. Allò de que la veritat fa mal.
–Miro unes mans. Em semblen precioses, i desitjo tocar-les. En aquell moment, aquelles mans toquen les meves, encomanant-me coratge. Em sento feliç.
–Passo una nit d'insomni brutal. Surto al balcó, abrigada amb la manta del sofà, m'assec a veure sortir el sol. Tot un xipolleig d'ocells sembla que convoquin al matí. Veig núvols negres tornant-se translúcids, i evolucionar cap a la llum. El sol m'escalfa. El mar està serè. És un moment d'una placidesa i una intensitat que em fa pensar que potser valia la pena no dormir tant, per viure aquesta matinada.

Cadascun d'aquests fets podrien haver omplert un mes. Cadascuna d'aquestes vivències m'ha commogut, i ha passat en menys de deu dies.
Tot em passa com molt de cop, En dono gràcies, però d'alguna manera sento que no puc abastar-ho tot, que la vida és immensa, i que no arribo a empassar-m'ho tot, com si estigués bevent a porró i m'ennuegués. 
No sé si m'explico

divendres, 3 de maig de 2019

El dia de la mare

Sóc 100% mare. De dos homenots que ja són més alts que jo, i tenen una veuassa i una presència que a vegades fa que, quan estem a l'ascensor, em senti petita i tot. 
M'he entregat als meus fills, i tant que sí. De fet, el primer agraïment de la meva primera novel·la diu així: "Miquel i Mateu: Un dia us vaig dir que si publicava la novel·la diria que la publicava malgrat vosaltres, i sabeu que sempre compleixo les meves amenaces. Sou el millor impediment que mai hagi pogut tenir per escriure, la millor història que mai hagi somiat".
M'he entregat a ells, però he faltat a molts partits, de fet encara no entenc del tot les normes del Handball ni del Hockey. Algun cop he fet la meva. No he permès que la meva vida fos reduïda a estar al seu servei. Perquè, a més, no és bo, ni per ells, ni per a mi.
Jo m'he queixat molt, moltíssim, hi ha hagut èpoques que gairebé he viscut en la queixa constant. He reclamat el meu espai, i algunes vegades, els he fet fora d'ell, perquè em sentia absolutament envaïda. Serà que el meu % d'egoisme és molt més alt que el d'aquesta senyora estupenda.
Estic molt contenta de ser mare, de debò, no ho canviaria per res del món, dono totes les renúncies que m'ha suposat ser mare (que han estat moltes, professionals, vitals, físiques) per bones, perquè per res del món hauria renunciat a ells. 
Però rarament faig la cara d'aquesta model. Arribo a casa, veig la lleonera de les seves habitacions i se'm posa una cara més aviat així. 

Senyors del Corte Inglés, el dia de la mare ja em semblava una cursilada estúpida que mai de la vida he celebrat, i ja us considerava passats de moda molt abans d'aquest anunci vomitiu.

Potser l'heu fet perquè tothom en parli, si és així, heu aconseguit el que volíeu. Però em sembla molt mala idea insultar-nos a nosaltres. 
Les que no ens entreguem fins al punt d'esborrar-nos. Les que ens queixem. Les que intentem mantenir el nostre espai.

Vaja, nosaltres, les mares de veritat. 

dilluns, 22 d’abril de 2019

Signatures de Sant Jordi

Com ja sabeu els que llegiu el blog, aquests dies estic en bastanta baixa forma, degut a problemes d'estrés que han acabat afectant la meva salut. 
De totes maneres, viuré el dia de Sant Jordi el més intensament que pugui, tot i que només signaré per la tarda. 
Si em voleu venir a saludar a Barcelona, estaré molt contenta. 
Estaré 
de 16 a 17: Pare Manel (Rambla Catalunya-Gran Via)
de 17 a 18: Punt i A part (Rambla Catalunya, entre València i Mallorca)
de 19 a 20: FNAC Illa


Moltes gràcies a tots els que esteu recomanant la novel·la. Els que publiquem tan lluny de Sant Jordi patim un silenci mediàtic força important, a la campanya de Sant Jordi, i depenem força de la gent que ha llegit el llibre i el recomana. Sara i els Silencis és una novel·la molt de pluja fina: va escampant-se, enamorant als lectors. L'altre dia, una senyora pel carrer em va aturar i em va abraçar. Em vaig sentir tallada i commoguda a parts iguals, i no vaig saber contestar més que un "gràcies" que em queda molt pobre. 
Aquí, doncs, deixeu-me dir un GRÀCIES enorme, per estimar aquesta història, fer-vos-la vostra i escampar-la arreu. 

dimarts, 2 d’abril de 2019

Estrès


Al principi el cos avisava, d'aquella manera que té de dir no anem bé. Un mal d'esquena pertinaç. Dificultats per dormir. Però jo feia com si no me n'adonés. Pots amb tot, i ara! Estàs en un moment molt dolç, t'encanta la feina que fas, has publicat la segona novel·la, tens mil presentacions, estàs on fire, tu pots amb tot. I continuava el tren de vida. 
A poc a poc, però, els problemes per dormir es van convertir en insomni ferotge. El mal d'esquena em va tenir una setmana sense poder anar a treballar.  La sensibilitat es va convertir en plorera desenfrenada. El gust pel dolç es va convertir en una ànsia desfermada per menjar.
I veia un cadellet pel carrer i m'emocionava i plorava. I cantava Bach i plorava. I sortia de la feina i arribava a casa i plorava de pur cansament. I els problemes inherents a la feina, a la família, a la vida en general, que sempre havia entomat amb més o menys encert, i sobretot amb optimisme, se'm feien una muntanya. Vaig començar a oblidar-me de fer coses importants. M'obsessionava per foteses i per més que un tros del meu cap em digués que el que m'angoixava no tenia importància, algun mecanisme estrany feia que no m'ho pogués treure del cap.

Un matí de dilluns, després d'una nit on havia dormit a glopades, vaig anar a parlar amb el metge de capçalera. Un metge amb un posat afable i acollidor que em va tenir una estona llarga parlant de tot el que em passava.
Resulta que l'estrés feliç és feliç, però també és estrés.

Val la pena fer tot el que faig? Val la pena continuar escrivint, continuar cantant, continuar fent música amb els alumnes de la ESO?
Puc amb tot?
Cal valentia per reconèixer la nostra vulnerabilitat. És un camí d'acceptació, molt sovint costerut i que et fa dubtar de mil coses. 
Cal ser valenta, i per a mi, aquest escrit és com una sortida de l'armari. Sap greu per la gent que m'estima i que es preocupa per mi, però potser els dec aquesta explicació.
Accepto, doncs, que necessito parar. Estic de baixa mèdica.
Em fa cosa, perquè clar, el que tinc no és infecciós, i em permet sortir a caminar i distreure'm,  de fet m'ho han recomanat.
Avui, per exemple, he gaudit d'arreglar la cuina. He fregat les cassoles, les he posat a escórrer, he escombrat, he fregat... he assaborit l'aigua calenta, l'espetegar de l'escuma del sabó, el so dels coberts, la rapidesa amb la que l'aigua relliscava sobre l'acer.
I ho he fet sense pensar que havia d'escriure, que havia d'estudiar, que havia de corregir, que havia de preparar classes, que havia d'anar a córrer, ni tan sols m'he posat música per estudiar mentre treballava.
He gaudit de la simplicitat del moment, en silenci.
Escric aquestes línies, vencent el pudor, exposant potser massa la meva intimitat, perquè rebo molts missatges preguntant-me què em passa. Doncs mireu, em passa això. Accepto la meva fragilitat. No sóc tan estupenda ni tan superwoman com em pensava.
Gràcies a tots els que m'heu fet costat, m'heu trucat i em doneu escalf. Gràcies als alumnes que m'envieu la vostra energia i el vostre amor, sou un dels motors de la meva vida.
Deia abans que cal valentia per acceptar la feblesa. Cal també generositat per permetre que els altres es preocupin per tu. 
Rebo les vostres mostres d'afecte, i les agraeixo intensament. Sou un regal.
Potser aquesta situació també és un regal, una oportunitat que em dona la vida per entendre el que és important i el que no.

dissabte, 2 de març de 2019

Eros i Psique




Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 
A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 
Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 
Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 
Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 
–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

dissabte, 23 de febrer de 2019

El cotxe vermell

Al costat de la plaça de pàrquing on deixo el cotxe de fa 15 anys, hi ha sempre un cotxe aparcat, un seat Ibiza de color vermell. Quan dic sempre, dic SEMPRE. Ningú no el mou. Vagis a l'hora que vagis, allà està el cotxe vermell. Té la ITV caducada del 2010. És un cotxe que, malgrat el model comença a ser antic, es veu molt nou, o sigui, no té cap bony, ni ratllada, ni res que l'impossibiliti sortir. I cada tant, quan els vidres estan empolsinats, algú els renta, però mai, ni jo ni cap dels companys de pàrquing a qui he preguntat, ha vist de qui és el cotxe o sap quin és el misteri.
Qui té un cotxe morint-se de fàstic en un pàrquing, de dia en dia perdent valor, i sense fer-ne res?
La meva ànima d'escriptora imagina un terrible crim. Un atropellament mortal d'un ciclista. Un fugitiu de la màfia que sap que li tenen el cotxe vigilat i no gosa treure'l ni per portar-lo a desballestar. Algun solitari mort, la tele predicant notícies durant quinze anys davant un cadàver impertèrrit.
Però no. Hi ha algú que va a treure-li la pols al para-brises del cotxe. Hi ha algú que sap el misteri. Però no hi ha manera de trobar-me'l.
Per què us dic això ara?
Doncs perquè avui, quan he aparcat, he vist que el cotxe no hi era. Algú l'havia tret. Quedava una taca fosca a terra, una estora de brutícia, pols i greix.
Ara encara estic més intrigada.

dimarts, 22 de gener de 2019

Possibles feines

D'allò que vas cansada i et planteges si ets feliç, i tornant cap a casa, et poses a fer la llista de feines que t'agradaria fer. Com per exemple, 
- Anar a plantar patates al Montseny.
- Fer de cuidadora d'ossets panda a un zoo 
- Restaurar fars abandonats
- Fer-me inspectora de la guia Michelin i dedicar-me a tastar delicatessen.
- Ser acomodadora de un teatre d'òpera i poder escoltar-les totes de gratis
- Fer-me perruquera de gossets
- Anar a viure al delta i comptar ocells migratoris
- Ser organitzadora d'esdeveniments festius
- Escoltadora d'avis que volen explicar la seva vida (segur que tindria moltes idees per a novel·les)
- Monitora de piscina, i ensenyar a nedar a infants
- Terapeuta de risoteràpia i fer riure a la gent
- Acariciadora d'infants que estan a l'incubadora
- Neteja-vidres de gratacels, per mirar la ciutat als meus peus
- Organista de la seu
- Tenir un bar d'aquells on es pot anar a acariciar gatets
- Portar un casal de retir. Viure entre silenci i la pau, rodejada de gent que va en pijama i fa ioga
- Ser vigilant d'un parc natural molt aïllat, i passar-me el dia caminant per la natura, prenent nota dels ocells que se senten i de les floretes que neixen.
- Fer xerrades motivacionals explicant a la gent lo fantàstic que és estar vius i la sort que tenim de tot plegat.
Se us n'acudeix alguna altra?

dissabte, 12 de gener de 2019

Donar veu als impresentables

Quants de vosaltres havíeu sentit parlar fa un any d'aquest partit fascista amb nom de diccionari que ara té la clau de la governabilitat del parlament autonòmic del sud d'Espanya?
No és sospitós que de sobte ens el trobem fins a la sopa?
Quan fa uns mesos la televisió va posar en primeres notícies  aquell míting que havia omplert un palau d'esports, em vaig esgarrifar. Perquè, com autora, sé com de difícil és que parlin de tu a premsa. I que, de sobte, tota la premsa parlés tant i tant d'un partit que fins aleshores només era conegut per posar denúncies ridícules, em va donar molt mala espina. Vaig pensar, això és que volen potenciar aquest partit.
I així ha estat. Arreu se'n parla. Tenen un tant per cent ínfim de vots, però es parla molt més d'ells que de qualsevol altre. Així, donen veu a les seves propostes, arriben a molta gent, i a poc a poc van pujant en vots i quota de pantalla.
A qui interessa que guanyi punts un partit així? Doncs a la gent que mou els fils (Recordeu la portada de l'ABC el dia abans de les darreres eleccions catalanes? Recordeu que ens trobàvem aquella candidata arreu? Qui va pagar aquella costossíssima campanya electoral? I quins favors esperaven a canvi?) 
I són aquests, els que esperen cobrar-se favors, els que no volen que pugin altres partits que podrien fer trontollar el seu poder, i per això amb molta més representació no en sentim gairebé parlar d'altres partits (i quan en parlen a premsa es fa d'una manera totalment esbiaixada i maliciosa)
I també per això no em dona la gana dir el nom del partit, i prego que als comentaris ningú els anomeni. Perquè el que volen és això, que es parli d'ells, que tinguin molt ressò. El famós algoritme de facebook, que fa resaltar les notícies de les que més gent parla.

No em digueu que la premsa havia de parlar d'aquell miting del partit fascista perquè hi havia anat molta gent: aquest Nadal, milers de joves arribats de tot Europa s'han aplegat a Madrid, a la trobada de Taizé, per a pregar, i un dels seus lemes era la hospitalitat. Han estat quatre dies intensos, compartint pregàries, amistats, sent acollits per la gent de Madrid, a les parròquies i a les famílies. Realment la premsa s'ha fet el mateix ressò que un acte puntual d'un partit fascista?
No, clar que no. Perquè no hi ha interessos econòmics darrera. Perquè que els joves (i no tan joves) d'arreu s'uneixin per a pregar i acollir no interessa a la premsa, ni als poders que mouen els fils. 
No hi ha interessos econòmics darrera aquestes opcions, i per tant, només seran una petita nota de premsa, a les pàgines centrals. En canvi, aquest partit amb nom de diccionari, com l'altre amb gent que diu que són de poblacions, respon a un interès molt concret, de poders fàctics, que volen inclinar la balança cap a un malestar general, cap a un sentiment d'inseguretat, volen que mirem el nouvingut amb recel, volen que pensem que la culpa de la crisi són els que venen en pasteres, i no els que han provocat que hagin de venir en pastera. 
Fixeu-vos el tractament que fa la premsa d'aquests dos partits. Ara que el Partit de dretes de tota la vida ha cremat tots els cartutxos, han buscat dos marques blanques. La cosa està en que tot canviï per a que tot quedi igual. És esgarrifós. I ho és encara més que caiguem en el parany. 
I ara, bonus track: preguntem-nos per què uns periodistes com la Laura Rosel, Javier Ruiz o d'altres, són bandejats de programes líders d'audiència, per a proposar "entreteniment". 
Ben entretinguts som menys perillosos.