dissabte, 11 de maig de 2019

Tot de cop

A vegades sento que em passen massa coses, totes concentrades. No tinc temps de processar-ne una que en ve una altra, i és com si la meva vida fos un stretto continuo, un punt culminant darrera d'un altre, sense donar-me alè. 
Us poso uns exemples dels darrers deu dies:
–Finalment el Joan Vives fa que em trobi amb Romà Escalas, fa més de trenta anys que ens diu, a un i a l'altre, que ens presentarà. Té raó. Ens havíem de conèixer. El Romà, persona cultíssima i de conversa vivaç, m'explica coses dels nostres avantpassats que em deixen clavada. Hi ha anècdotes tan refotudament bones que ningú se les creuria si les posés a una novel·la.
–Visito llocs sagrats per a mi, i comprovo que, malgrat els anys, continuen fent-me vibrar, que quan més sé i més sóc, més vibro. Beneeixo la gràcia que m'és concedida de poder visitar, encara, aquests llocs.
–Algú em regala una mirada que se'm clava entre els pulmons i l'espinada. Només és una guspira. Penso en tot el que callem, i tot el que diem. Penso que potser no cal parlar. Decideixo confiar en què ens hem entès. Sense paraules.
–Rebo un correu electrònic d'una persona que no conec, que ha llegit la novel·la, ha aconseguit el meu mail, i m'agraeix el que he escrit. M'emociono d'una manera íntima. Em reconcilia amb el cansament, dona sentit a l'esforç d'anys.
–Com Sant Pau caient del cavall, entenc que algú m'ha utilitzat. Em sap greu, molt. Repasso la relació, de molts anys, sota aquesta nova llum, i me'n faig creus. No penso deixar de ser qui sóc, malgrat em passin aquestes coses.
–Tinc la sort (sí, la sort!) de trobar-me amb un accident que hauria pogut ser molt greu, en el que es veu implicat un alumne al que estimo molt. L'embolcallo mentre arriba l'ambulància. L'espera se'm fa eterna, suposo que per la urgència de tenir-lo blanc, tremolant i sense saber la magnitud del que ha passat. Quan marxa, veig que estic tacada de la seva sang, i, d'alguna manera, sento que sempre més em sentiré unida a aquest adolescent encantador (està bé, però hauria pogut ser molt greu)
–Parlant d'alumnes. Un antic alumne em veu pel carrer, m'abraça, i em diu que vaig ser important per a ell. Un alumne actual m'envia un mail expressant la seva estimació. Ploro d'emoció. M'agrada la meva feina. Molt. Malgrat el cansament, malgrat l'estrés, malgrat els mals moments, fins i tot malgrat que no em deixa escriure prou. M'agrada com em guanyo les garrofes (Però si pogués vendre més novel·les, també estaria molt bé)
–Un amic andalús m'envia un vídeo promocional del partit amb nom de diccionari. Li demano que no m'enviï més vídeos d'aquesta casta i s'enfada, m'acusa de fascista, intransigent i supremacista. Li demano que no parlem del tema, i continua atacant: sóc una covard que no vull saber la veritat. Decideixo no contestar els seus whatsapp i s'enfada molt. Aquest amic, que és més jove que jo, fa més de vint anys que viu gairebé sense treballar, encadenant subvencions, prestacions i d'altres. No goso replicar-li. Allò de que la veritat fa mal.
–Miro unes mans. Em semblen precioses, i desitjo tocar-les. En aquell moment, aquelles mans toquen les meves, encomanant-me coratge. Em sento feliç.
–Passo una nit d'insomni brutal. Surto al balcó, abrigada amb la manta del sofà, m'assec a veure sortir el sol. Tot un xipolleig d'ocells sembla que convoquin al matí. Veig núvols negres tornant-se translúcids, i evolucionar cap a la llum. El sol m'escalfa. El mar està serè. És un moment d'una placidesa i una intensitat que em fa pensar que potser valia la pena no dormir tant, per viure aquesta matinada.

Cadascun d'aquests fets podrien haver omplert un mes. Cadascuna d'aquestes vivències m'ha commogut, i ha passat en menys de deu dies.
Tot em passa com molt de cop, En dono gràcies, però d'alguna manera sento que no puc abastar-ho tot, que la vida és immensa, i que no arribo a empassar-m'ho tot, com si estigués bevent a porró i m'ennuegués. 
No sé si m'explico

divendres, 3 de maig de 2019

El dia de la mare

Sóc 100% mare. De dos homenots que ja són més alts que jo, i tenen una veuassa i una presència que a vegades fa que, quan estem a l'ascensor, em senti petita i tot. 
M'he entregat als meus fills, i tant que sí. De fet, el primer agraïment de la meva primera novel·la diu així: "Miquel i Mateu: Un dia us vaig dir que si publicava la novel·la diria que la publicava malgrat vosaltres, i sabeu que sempre compleixo les meves amenaces. Sou el millor impediment que mai hagi pogut tenir per escriure, la millor història que mai hagi somiat".
M'he entregat a ells, però he faltat a molts partits, de fet encara no entenc del tot les normes del Handball ni del Hockey. Algun cop he fet la meva. No he permès que la meva vida fos reduïda a estar al seu servei. Perquè, a més, no és bo, ni per ells, ni per a mi.
Jo m'he queixat molt, moltíssim, hi ha hagut èpoques que gairebé he viscut en la queixa constant. He reclamat el meu espai, i algunes vegades, els he fet fora d'ell, perquè em sentia absolutament envaïda. Serà que el meu % d'egoisme és molt més alt que el d'aquesta senyora estupenda.
Estic molt contenta de ser mare, de debò, no ho canviaria per res del món, dono totes les renúncies que m'ha suposat ser mare (que han estat moltes, professionals, vitals, físiques) per bones, perquè per res del món hauria renunciat a ells. 
Però rarament faig la cara d'aquesta model. Arribo a casa, veig la lleonera de les seves habitacions i se'm posa una cara més aviat així. 

Senyors del Corte Inglés, el dia de la mare ja em semblava una cursilada estúpida que mai de la vida he celebrat, i ja us considerava passats de moda molt abans d'aquest anunci vomitiu.

Potser l'heu fet perquè tothom en parli, si és així, heu aconseguit el que volíeu. Però em sembla molt mala idea insultar-nos a nosaltres. 
Les que no ens entreguem fins al punt d'esborrar-nos. Les que ens queixem. Les que intentem mantenir el nostre espai.

Vaja, nosaltres, les mares de veritat.