divendres, 3 de maig de 2019

El dia de la mare

Sóc 100% mare. De dos homenots que ja són més alts que jo, i tenen una veuassa i una presència que a vegades fa que, quan estem a l'ascensor, em senti petita i tot. 
M'he entregat als meus fills, i tant que sí. De fet, el primer agraïment de la meva primera novel·la diu així: "Miquel i Mateu: Un dia us vaig dir que si publicava la novel·la diria que la publicava malgrat vosaltres, i sabeu que sempre compleixo les meves amenaces. Sou el millor impediment que mai hagi pogut tenir per escriure, la millor història que mai hagi somiat".
M'he entregat a ells, però he faltat a molts partits, de fet encara no entenc del tot les normes del Handball ni del Hockey. Algun cop he fet la meva. No he permès que la meva vida fos reduïda a estar al seu servei. Perquè, a més, no és bo, ni per ells, ni per a mi.
Jo m'he queixat molt, moltíssim, hi ha hagut èpoques que gairebé he viscut en la queixa constant. He reclamat el meu espai, i algunes vegades, els he fet fora d'ell, perquè em sentia absolutament envaïda. Serà que el meu % d'egoisme és molt més alt que el d'aquesta senyora estupenda.
Estic molt contenta de ser mare, de debò, no ho canviaria per res del món, dono totes les renúncies que m'ha suposat ser mare (que han estat moltes, professionals, vitals, físiques) per bones, perquè per res del món hauria renunciat a ells. 
Però rarament faig la cara d'aquesta model. Arribo a casa, veig la lleonera de les seves habitacions i se'm posa una cara més aviat així. 

Senyors del Corte Inglés, el dia de la mare ja em semblava una cursilada estúpida que mai de la vida he celebrat, i ja us considerava passats de moda molt abans d'aquest anunci vomitiu.

Potser l'heu fet perquè tothom en parli, si és així, heu aconseguit el que volíeu. Però em sembla molt mala idea insultar-nos a nosaltres. 
Les que no ens entreguem fins al punt d'esborrar-nos. Les que ens queixem. Les que intentem mantenir el nostre espai.

Vaja, nosaltres, les mares de veritat. 

5 comentaris:

Mari Carme ha dit...

M’encanta!! Jo no hauria expressat millor. Clar que jo no soc escriptora... jo aprofito aquest dia com moltíssims diumenges de l’any per dinar en família. Perquè ara que ja no viuen a casa els trobo a faltar al voltant de la taula. I tampoc canviaria el fet de ser mare i els sacrificis que comporta. Però clar que suposa sacrificis en la nostra vida ‘personal’. Felicitats!!!

xavier pujol ha dit...

Ningú no és perfecte, ni les mares, ni els pares, ni els fills, ni els avis ni ningú.
Jo tampoc no celebro cap d'aquestes dates comercials.

xavier pujol ha dit...

Aprofito per dir que he acabat de llegir "Sara i els silencis". La vaig llegir en pocs dies, és d'aquelles difícils de deixar. D'aquelles que llegeixes a casa, al metro i fins i tot aprofites les escales mecàniques per seguir llegint.
M'ha agradat molt. Tots els sentiments que s'expliquen a la novel·la estan molt ben explicats.
Sé del que parles. Fa 4 anys vaig ser operat del mateix que la prota, sinó que el tumor era a un altre lloc.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Moltes gràcies, Mari Carme!
Xavier, moltíssimes gràcies, també! Va ser un gust poder-te saludar el dia de Sant Jordi!

Helena Bonals ha dit...

Jo no he tingut mai instint maternal, però de petita jugava amb nines a ser mare, com totes les nenes, cosa que no entenc. Tampoc podria ser-ne, de mare, o sigui que ja em va bé. Voler ser el que ets és la primera norma per ser feliç.