dissabte, 11 de maig de 2019

Tot de cop

A vegades sento que em passen massa coses, totes concentrades. No tinc temps de processar-ne una que en ve una altra, i és com si la meva vida fos un stretto continuo, un punt culminant darrera d'un altre, sense donar-me alè. 
Us poso uns exemples dels darrers deu dies:
–Finalment el Joan Vives fa que em trobi amb Romà Escalas, fa més de trenta anys que ens diu, a un i a l'altre, que ens presentarà. Té raó. Ens havíem de conèixer. El Romà, persona cultíssima i de conversa vivaç, m'explica coses dels nostres avantpassats que em deixen clavada. Hi ha anècdotes tan refotudament bones que ningú se les creuria si les posés a una novel·la.
–Visito llocs sagrats per a mi, i comprovo que, malgrat els anys, continuen fent-me vibrar, que quan més sé i més sóc, més vibro. Beneeixo la gràcia que m'és concedida de poder visitar, encara, aquests llocs.
–Algú em regala una mirada que se'm clava entre els pulmons i l'espinada. Només és una guspira. Penso en tot el que callem, i tot el que diem. Penso que potser no cal parlar. Decideixo confiar en què ens hem entès. Sense paraules.
–Rebo un correu electrònic d'una persona que no conec, que ha llegit la novel·la, ha aconseguit el meu mail, i m'agraeix el que he escrit. M'emociono d'una manera íntima. Em reconcilia amb el cansament, dona sentit a l'esforç d'anys.
–Com Sant Pau caient del cavall, entenc que algú m'ha utilitzat. Em sap greu, molt. Repasso la relació, de molts anys, sota aquesta nova llum, i me'n faig creus. No penso deixar de ser qui sóc, malgrat em passin aquestes coses.
–Tinc la sort (sí, la sort!) de trobar-me amb un accident que hauria pogut ser molt greu, en el que es veu implicat un alumne al que estimo molt. L'embolcallo mentre arriba l'ambulància. L'espera se'm fa eterna, suposo que per la urgència de tenir-lo blanc, tremolant i sense saber la magnitud del que ha passat. Quan marxa, veig que estic tacada de la seva sang, i, d'alguna manera, sento que sempre més em sentiré unida a aquest adolescent encantador (està bé, però hauria pogut ser molt greu)
–Parlant d'alumnes. Un antic alumne em veu pel carrer, m'abraça, i em diu que vaig ser important per a ell. Un alumne actual m'envia un mail expressant la seva estimació. Ploro d'emoció. M'agrada la meva feina. Molt. Malgrat el cansament, malgrat l'estrés, malgrat els mals moments, fins i tot malgrat que no em deixa escriure prou. M'agrada com em guanyo les garrofes (Però si pogués vendre més novel·les, també estaria molt bé)
–Un amic andalús m'envia un vídeo promocional del partit amb nom de diccionari. Li demano que no m'enviï més vídeos d'aquesta casta i s'enfada, m'acusa de fascista, intransigent i supremacista. Li demano que no parlem del tema, i continua atacant: sóc una covard que no vull saber la veritat. Decideixo no contestar els seus whatsapp i s'enfada molt. Aquest amic, que és més jove que jo, fa més de vint anys que viu gairebé sense treballar, encadenant subvencions, prestacions i d'altres. No goso replicar-li. Allò de que la veritat fa mal.
–Miro unes mans. Em semblen precioses, i desitjo tocar-les. En aquell moment, aquelles mans toquen les meves, encomanant-me coratge. Em sento feliç.
–Passo una nit d'insomni brutal. Surto al balcó, abrigada amb la manta del sofà, m'assec a veure sortir el sol. Tot un xipolleig d'ocells sembla que convoquin al matí. Veig núvols negres tornant-se translúcids, i evolucionar cap a la llum. El sol m'escalfa. El mar està serè. És un moment d'una placidesa i una intensitat que em fa pensar que potser valia la pena no dormir tant, per viure aquesta matinada.

Cadascun d'aquests fets podrien haver omplert un mes. Cadascuna d'aquestes vivències m'ha commogut, i ha passat en menys de deu dies.
Tot em passa com molt de cop, En dono gràcies, però d'alguna manera sento que no puc abastar-ho tot, que la vida és immensa, i que no arribo a empassar-m'ho tot, com si estigués bevent a porró i m'ennuegués. 
No sé si m'explico

2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

A vegades la vida és com els grans de raïm per cap d'any, te'ls has de menjar de manera sincopada!

Dr Purva Pius ha dit...

Hello Everybody,
My name is Mrs Sharon Sim. I live in Singapore and i am a happy woman today? and i told my self that any lender that rescue my family from our poor situation, i will refer any person that is looking for loan to him, he gave me happiness to me and my family, i was in need of a loan of $250,000.00 to start my life all over as i am a single mother with 3 kids I met this honest and GOD fearing man loan lender that help me with a loan of $250,000.00 SG. Dollar, he is a GOD fearing man, if you are in need of loan and you will pay back the loan please contact him tell him that is Mrs Sharon, that refer you to him. contact Dr Purva Pius, call/whats-App Contact Number +918929509036 via email:(urgentloan22@gmail.com) Thank you.