diumenge, 3 de novembre de 2019

Prevencions

- Tinc una plaça de pàrking pel meu cotxe. Però quan torno de nit, per poc que pugui, deixo el cotxe al carrer. Perquè el pàrquing és enorme (més de tres-centes places) i no puc controlar si ha entrat algú, i sé que, dins el pàrquing, per més que cridés ningú em sentiria. Al carrer, seria més fàcil que algú ajudés.
–M'agrada molt anar a córrer pel matí, quan em llevo. Els dies que ho faig em sento molt millor. Però sempre espero que es faci de dia i que hi hagi gent al parc. No vaig a córrer, tampoc, per llocs gaire solitaris. I moltes vegades he canviat de plans, quan el lloc per on passo és més solitari o més fosc del que voldria. 
–Si he d'escollir entre camí curt o camí transitat, de totes totes, escullo el segon. Encara que sigui més llarg. 
–Mai camino massa a prop dels portals, intento caminar pel mig, però també vigilo de no estar massa a prop dels cotxes, i sempre (si puc escollir) intento anar per la vorera en la que els cotxes em vinguin de cara. 
–Sempre que condueixo sola tanco les portes del cotxe.
–Algun cop no he entrat a l'ascensor si la persona que m'hi he trobat no m'inspira confiança.
–Sempre miro abans d'obrir la porta de casa a algú. També miro per sobre l'espatlla quan entro a la finca, sigui l'hora que sigui.
–Quan, més joveneta, tornava en tren de nit, mirava sempre de no quedar sola al vagó. Molt sovint em canviava de lloc. A més, sempre quan pujava intentava asseure'm al costat d'alguna dona, quan més senyora, millor. Si em calia, canviava de lloc varies vegades durant el trajecte. Ara, si he de tornar gaire tard, agafo el cotxe. No sempre és una qüestió de comoditat, sinó de seguretat.
–També a la platja, si vaig sola, intento posar-me al costat d'algun grup.


Va, ara digueu-me que sóc una exagerada. Moltes, moltíssimes dones vivim així. Amb aquesta por petita, enquistada, aquesta crosta a l'ànim.
Exagerada, dieu? 
Si malgrat tot això algun dia algú em viola, la policia em preguntarà com anava vestida. Si quedo inconscient i uns bèsties em violen per torns, resultarà que és un abús, i no una violació. I potser la meva vida social i sexual es veu exposada al públic, als mitjans, per a justificar que "alguna cosa deu haver fet".

Au, va. Exagerada? Ni un pèl.

Aquest post complementa al que vaig escriure sobre agressions

6 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo cada dia, quan torno caminant a casa a les nou del vespre, en quinze minuts, en passo dos de minuts per un carrer fosc i no gaire transitat. Sempre penso que he tingut sort, perquè no hi ha cap camí millor, hauria d'anar en autobús o metro, i em van recomanar que caminés mitja hora cada dia. I si no ho faig quan vaig i torno de la feina, no trobo temps.

Una companya de feina diu que soc massa gran perquè em vulguin violar...

mmarti ha dit...

Tot i que ja no tinc edat de ser seguida o perseguida, les costums d'anys i anys no es poden canviar. Tornar a la nit d'algun assaig, caminar pels carrers solitaris del centre,... sempre amb les claus preparades a la ma dreta, el mòbil a l'esquerra i "paso ligero".

M. Roser ha dit...

Les dones senyores donen més seguretat? Les aparences sovint enganyen...
Bon vespre.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Helena, no et trobo pas "massa gran" per a que et vulguin violar. Les agressions sexuals, crec, no van de sexe, sinó d'agressió: d'humiliar, de fer mal.
I no ets "massa gran!" I ara!
Per cert, un gust parlar amb tu dimarts passat! Moltes gràcies per venir!
Mmarti: et dic el mateix que a l'Helena! I sí, jo també faig el pack: claus preparades, mòbil a punt, caminar lleuger....
M.Roser: jo penso que sí, que, sobretot quan ets jove, tendeixes a buscar una companya més gran, no pots confiar al 100%, però una dona més gran et fa més confiança, no sé, ho dic per mi.
He oblidat de dir-ne una altra: ara que ja suposo que entro a la categoria de senyores, algunes vegades m'assec al costat de jovenetes. En plan tranquil·la, que tu i jo ens fem costat.

Moltes gràcies per continuar per aquí!!!

Unknown ha dit...

María ho heu de pasar molt malement, viure en tanta prevensio.
Pero em fsig carreg de que es una realitat.
Podría caviar, aquestas situaciones?
Te saluda un saliner.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Hola, Saliner!
Simplement que ho sapigueu, que en sigueu conscients, i que no vos penseu que exageram, ja seria un gran què.
Una aferrada ben forta!