diumenge, 1 de desembre de 2019

U de desembre




Cada dia u de desembre penso en el Pere Mariano. En la seva veu de porcellana, el seu gest elegant, el seu cos lleuger, la seva rialla. En les xerrades apassionades al tren, camí del conservatori. En els seus ulls. Amb l'elegància amb la que abraçava la guitarra.
Algunes vegades penso també en la seva lluita. En com la diagnosi de la Sida va caure com una bomba. M'entristeix recordar com alguns amics, porucs, van desaparèixer, però no els culpo, perquè als 90, la por i la desinformació era encara més terrible del que és ara. A mi m'asserena saber que vaig estar al seu costat.
Penso en ell, i no deixo que pesin els darrers instants compartits, quan era un ecce homo amb crostes, ulls enormes i gest fatigat. No renego d'aquell Pere, però penso que, per a ser-li fidel, el que he de fer és recordar-lo cantant feliç aquesta ària.
Dient alegre als mariners que partissin a altres ports a buscar altres amors.

(Ària del mariner, de l'òpera Dido i Aeneas, de Purcell)

3 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Un altre silenci per afegir als de la Sara.
Sap greu la fi de Pere Mariano (me l'acabes de descobrir, no el coneixia) . Però com es diu sovint i en aquest cas és cert, el seu art no morirà mai.

blanca rc ha dit...

La por a la mort ha de ser un silenci? No, és la por al no res si el visualitzem.
Malalties maldites, malgrat tot els recordem, un escrit molt bonic i esperançador

Helena Bonals ha dit...

Es pot fer estimar tant una persona, tot i l'estigma de la malaltia...