dimecres, 24 de juny de 2020

Entendre les coses


No us passa, que algunes coses les enteneu al cap dels anys? Que frases dites mil vegades, en algun moment cobren un sentit diferent, com si agafessin més volum, o com si fóssim més capaços d'enfocar?
Ahir va fer quatre anys que el tio Damià va partir. Serenament, com les onades de la cançó. El vam acomiadar abraçant-lo, i, agraïts d'haver pogut estar al seu costat fins al final, el vam saber deixar anar.
Demà farà  vint-i-nou anys que el Bartolo va rendir-se, després d'aquells quinze dies terribles a la UCI en els que els seus amics vam perdre la nostra innocència i vam entrar, de cop, a l'edat adulta. A ell no el vaig saber deixar anar. Era massa jove. Tot plegat era massa injust. No en vaig saber.
Fou el meu primer mai més. Potser per això em va costar tant acceptar-ho.
N'han vingut d'altres, i tant. Dolorosos o serens, tràgics o acceptats, alguns han estat imprevistos cruels, altres han estat després de processos penosos, en els que, en alguna corba del camí, perds la batalla de l'esperança i acceptes que s'acaba la vida de qui estimes.
No és que hi pensi constantment, però sí que és cert que tinc molt present, en el meu dia a dia, el llegat dels meus morts. Els duc al cor, hi penso, i alguns cops sento que visc de part seva: que he de ser feliç, que he d'assaborir cada dia, de part dels meus estimats.
I bé, entre tota la hiperactivitat d'homenatges i cançons maques que m'han bombardejat durant aquest confinament, m'ha arribat aquesta cançó, que havia cantat tantes vegades de jove, i ara veig que han hagut de passar tots aquests anys, per entendre-la. 
Que saber estimar també és saber deixar marxar.


Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, 
la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedar-se. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Lluis Llach, 
Disc Maremar.
1985


dilluns, 8 de juny de 2020

Parlo de Sara i els Silencis

Una de les moltes coses que per culpa del confinament s'han quedat sense fer és una entrevista al programa Tastets de cultura, de Mataró Audiovisual.
Total, que em van demanar que, ja que no podia anar a fer l'entrevista, si podia enregistrar un petit vídeo explicant la novel·la.
I bé, això és el que ha quedat, fent l'engestistrament amb el telèfon, al balcó de casa i amb el pal de selfie.

diumenge, 31 de maig de 2020

En guaret

Si alguna vegada caieu d'un vaixell en alta mar i nedeu en mig del no res, si amb poca esperança, davant d'una dificultat us pregunteu si sereu capaços de superar-la, sapigueu això: les ones venen d'una en una. El que es tracta, és de vencer-ne una. Concentreu-vos, doncs, en la propera onada. I després, penseu a superar la següent. No mireu les dificultats com un tot, no pretengueu lluitar contra el mar sencer, perquè sempre guanyarà ell. 

Quan, fa onze setmanes, ens van dir que ens havíem de tancar a casa, havien de ser just quinze dies. Només ens van dir la primera onada, i nosaltres ens vam armar de valor, i vam dir sí, farem el que toca. Però després va resultar que havien de ser uns quants dies més. I uns quants més. Vinga, unes setmanes més, dèiem, i van passar aniversaris, i es van posposar casaments, i va morir gent que estimàvem i que no vam poder acomiadar, i els que no teníem gos ni criatures miràvem des del balcó la gent passar, i després ens vam adonar de que els nois no tornarien a escola, enguany. I dèiem va, aguantem una mica més.

I els joves hem après a fer pa, i els vells, a fer video-trucades. Hem aplaudit a les vuit als sanitaris, hem amortitzat la bicicleta estàtica que es moria de fàstic enterrada en roba per plegar, hem passat dies en xàndal, hem endreçat calaixos, ens han manllevat Sant Jordi, han tornat dofins a les nostres platges i silenci a les nostres nits, ens vam tancar que era hivern i ha esclatat la primavera i ens ha trobat a casa, enyorant els amics, sospirant per abraçades que no sabem quan tornarem a tenir.

Hem estat en guaret. Ens hem aturat i hem deixat descansar molts àmbits, tenint cura de les nostres llavors, prenent consciència del que és essencial. La natura ens ho demanava feia temps i, fins que no ha estat rabiosament necessari, no ho hem fet.
Sembla que a poc a poc aquest temps estrany acabarà. No sé si ens avesarem, a tornar a sortir, o si la por ens haurà guanyat. Tornarem a anar a concerts, a cantar, a fer festa major?
Dono gràcies a que això ha passat ara, en que anímicament em sento forta i he recuperat l'alegria i el dormir que, en moments recents d'angoixa m'havien fallat. Tot i així, he de confessar que en algun moment s'ha instal·lat en mi la por, que m'ha agafat desprevinguda l'angoixa de pensar que pot morir gent que estimo. També alguna vegada m'he reconegut apàtica. Com si, tant d'estar tancada en aquesta closca que s'ha convertit casa nostra, tant de reprimir les ganes de sortir, les hagi acabat perdent. 
Per això, per tot el que estem passant, estic molt indignada per la inconsciència que veig en la gent que s'asseu a les terrasses dels bars a prendre cerveses, apilotonats tots, en grups grans, sense gaire mesures higièniques. Suposo que ho necessiten, però no deixo de pensar que exercint la seva llibertat de ser laxes en la prevenció poden estar condemnant-nos a tots a un segon confinament.
Jo no enyoro prendre canyes a les terrasses dels bars, enyoro l'efervescència feliç d'abans d'un bolo, tots de negre, en silenci i a les fosques esperant per sortir, enyoro molt cantar, però el que enyoro més, de totes totes, és abraçar els meus pares. Cada dia que passa sense abraçar-nos és un dia perdut, que no tornarà. Per això sento que aquest confinament ens ha robat tant i tant.
En tot cas, que aquest sacrifici no sigui en va. Ara que a poc a poc sembla que tornem a la normalitat, no fem bestieses.
I, ja que hem passat aquest temps, que sapiguem agrair el que hem après, i que tot això ens faci millor persones.
Una abraçada intensa als que han perdut tant, aquests dies. 

divendres, 22 de maig de 2020

Quina música serà?


Siji Ozawa, gran director d'orquestra japonès, té Alzheimer. Zubin Mehta li va fer aquest gest: el va convidar a dirigir una obra d'Strauss. Quanta tendresa, quanta complicitat. El mestre Ozawa encara conserva un punt de lucidesa, recorda quan entren els metalls, i mou la mà enjogassat. 
Quan la demència ens sotmet, deixem de banda les convencions i som el que som realment. M'agrada veure que el mestre Ozawa vivia la música amb goig. Que la seva darrera funció ha estat amb alegria, movent la batuta com si jugués.
M'ha recordat un dels moments més tendres dels que he viscut en els anys que fa que toco a l'orquestra dels pastorets de Mataró. Va venir a escoltar-nos el mestre Torra, ja molt ancià. Ell havia escrit molta de la música que estàvem tocant, i havia també dirigit l'orquestra durant molts anys. 
Quan es va acabar la funció, Genís Mayola, director en aquells moments de l'orquestra, el va convidar a dirigir. 
El mestre Torra somreia mig incrèdul. Era tan gran, pobret, que primer va aixecar una mà, va agafar ànims i després va aixecar l'altra. Els músics estàvem pendents d'ell, estava tan precari que feia la impressió que es desmuntaria si les trompetes tocaven massa fort. Quan va fer el levare  i l'orquestra va respirar amb ell, tenia una expressió de joia que mai oblidaré.
Com tindré sempre present la meva padrina Maria, que, malalta d'Alzheimer també, rendida al llit, sense recordar ni el nom dels seus fills, de nit, cantava desafiant la fosca amb cançons apreses d'infància.
Amb tanta música que he viscut, que he respirat, que he supurat per tot el meu ser, em pregunto quina melodia m'acompanyarà quan l'enteniment se m'emboiri i deixi les convencions i les manies, quan em desemboliqui de totes aquestes capes que m'he posat amb l'educació i la cultura i passi a ser una nena amb un cos gastat d'anys.

dilluns, 27 d’abril de 2020

La Selfie


És una foto normal, anodina, com tantes d'altres de les que es troba aquests dies per l'instagram. Hi veu un conegut, davant de la fontana de Trevi, amb la seva xicota. L'agafa de l'espatlla, somriuen a càmera.
Mira la foto, una i altra vegada, empassa saliva. 
Es mira el telèfon. 
Té ganes d'enviar un missatge. 
Un missatge a qui no toca.
Obre l'aplicació per a fer notes. Escriu a raig.

Vull una foto així, amb tu, alguna cosa casual, tu agafant-me de l'espatlla, fent-nos una selfie davant d'un monument qualsevol. Després em tornes el telèfon, jo miro com hem quedat, no m'acaba d'agradar, tu somrius, ens fem un petó als llavis, humil, bell i anònim com una d'aquestes mil roselles que esquitxen de primavera el camp. 
I no sabem com d'excepcional és aquest moment, perquè no sabem que no existim, que aquest nosaltres, aquest moment, viu al nostre pensament, al nostre desig. 

Tanca l'aplicació. Ha quedat una nota escrita. A veure si així li passa la coïssor, l'enyorament.
A veure si així li passen les ganes d'enviar-la. I pot concentrar-se en el que té a casa, que és tant.

dimarts, 31 de març de 2020

Curs d'escriptura creativa on-line

Quant temps fa que dieu que, si tinguéssiu temps, escriuríeu?
Aquest pot ser el moment!
Engego un curs d'escriptura creativa. El primer grup comença dilluns vinent, dia 6 d'abril, i encara queda alguna plaça. 
Us animeu?


dilluns, 23 de març de 2020

Sara i els silencis. Audició-Lectura (1)

Molts dels fragments de Sara i els Silencis foren escrits pensant en una música que l'acompanyava.  Normalment, als clubs de lectura o a les presentacions, porto la música en un altaveu bluetooth i els llegeixo. També l'editorial ha preparat una llista de reproducció d'Spotify, amb algunes d'aquestes audicions (podeu escoltar-la clicant aquí)
He pensat que potser aquests dies de confinament us vindria de gust sentir aquests fragments directament amb la música, per tant n'he enregistrat uns quants, i us els aniré penjant. 
Aquest és el primer que us proposo. 
Abans de començar a escriure Sara i els Silencis tenia unes quantes coses molt clares. Una d'elles és la darrera frase de la novel·la, que fou, literalment, el primer que vaig escriure, de tota la novel·la.
Una altra és aquesta escena: Tenia claríssim que la volia, i com la volia. Vaig calcular de sincronitzar la música i el text, fent que la música retratés el que passava en el text.
Espero que en gaudiu. 

dimecres, 19 de febrer de 2020

Coses que fem els escriptors

Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor. 
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció. 
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text.  No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest  
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....) 
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir. 
–Polaritzem. 
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures... 
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar. 
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé. 
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem. 
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també. 
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera 
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar. 
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers. 
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he  patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis… 
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure). 
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres. 
–Som agraïts. 
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones. 


Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.